El vincle de la capital austríaca amb el Danubi, de sempre, ha estat força complex; una assumpte molt diferent del que succeeix a les altres capitals dels països per on passa, ja que veritablement se l’han fet seu. Això és, a través de la història d’aquesta capital, els vienesos han pagat un preu summament elevat –des de la pròpia condició de veïnatge- pel fet de tenir localitzats alguns dels seus districtes a la riba d’aquest riu. El cas és que distints interessos econòmics i comercials van anar incidint en diferents actuacions i obres per a una millora de la navegació i del transport de mercaderies i passatgers; unes operacions que, des de mitjans del segle XIX, han anat comportant una important rectificació de la canalització de les aigües, desviant-les significativament de la capital. El Danubi, efectivament, s’ha convertit en un riu de contínues transformacions: un riu metamorfosat, quedant pràcticament estancat en part del seu llarg recorregut pels voltants de la capital. Les aigües del Danubi, de fa anys, ja no són lliures perquè no segueixen el seu curs natural; a pesar que en un ampli sector, i pròximes a aquests entorns de la capital, puguin formar part de l’espectacular territori del Parc Nacional del Danubi.
Aquell idealitzat Danubi “blau”, de l’època de l’emperadriu Sissi i l’emperador Francesc Josep, a hores d’ara és tot un mite; una bella quimera que veus com retorna a la seva essència fluvial quan penetra per la gran plana hongaresa a través d’aquells paratges pintorescos que s’inauguren a la regió de Wachau, i que prossegueix enmig d’un bellíssim embolcall de castells i abadies. Sense anar més lluny –que ja és dir- el Danubi autèntic es troba a gairebé tres quilometres del centre de Viena; al seu lloc, i com si d’un reemplaçament es tractés, descobreixes un canal de quasi cinc-cents metres d’amplària que recorre els barris del nord de la urbs. Precisament, és en aquest recorregut -al llarg d’uns comptats ponts que creuen els seus marges i els respectius camins de passeig, àdhuc alguns edificis històrics i petits jardins com a aparador que veus com se succeeixen tota mena d’instal·lacions esportives i d’esbarjo, a més d’alguna planta industrial, conformant tot plegat un passeig riberenc que només pot transportar-te per l’imaginari d’un fals encant. I, en els límits de ponent, aquest canal s’obre generosament cap a una espaiosa i captivadora illeta enjardinada -fins i tot adaptada per als banys estiuencs- sobre la qual se t’imposa l’esvelta cúpula de formigó i de vidre de l’ONU, a mode d’escultura. D’allà estant, en definitiva, t’adones de fins a quin punt, lluny d’albirar les aigües del Danubi, Viena se n’ha allunyat de manera desorbitada; el cas és que a la ciutat només li queda un petit riu de curs irregular, que passa per davant mateix del Palau de Schönbrunn tot perseguint la desembocadura a l’esment canal danubià.
Si bé són els frondosos boscos de Viena els que et regalen unes magnífiques vistes a l’antic llit del Danubi, des de la zona nord de la ciutat, enmig d’una planura riberenca plena d’estanys revestits de canyes, no veus fins gairebé a tocar amb els límits hongaresos la continuació dels paratges danubians. El Danubi és -al meu entendre- una tangibilitat domesticada, un invent o si es vol un estímul per al transport fluvial, per a les passejades en embarcacions de il·lusòries travessies, però molt especialment per a la producció d’energia. En conclusió, una realitat desconcertant: el gran Danubi no hi és a Viena … està absent; aquell riu imperial ja pertany a unes remotes pagines literàries i a destenyides il·lustracions, acompanyades d’escenes de valsos. Al capdavall, un espectacle, amb un teló de fons que necessàriament t’hauràs d’inventar, si vols recuperar aquell autèntic esperit del Danubi dels temps de l’Strauss.
