Èdip rei

51

El mite d’Èdip ha travessat els segles i encara avui continua fascinant milers d’espectadors i lectors d’arreu del món. Com a postmoderns podem llegir –des d’una òptica que òbviament no és la que li donarien els grecs antics- l’obra de Sòfocles amb un altre prisma. Des de la debilitat de Freud, que va veure en Èdip el pecat original de l’home, o amb el biaix alliberador de Carl Jung que va veure en el jove rei de Tebes un, i no pas l’únic i inevitable, dels molts arquetips que habiten la ment infantil. Freud va matar Déu per crear una nova religió: la psicoanàlisi. Una religió laica i molt cara de la qual ell n’era el profeta. Jung va trobar un pou i no va erigir-hi a sobre cap temple que n’esgotés l’aigua. Es va limitar a convidar a la gent a beure.

El drama d’Èdip no és haver-se’n anat al llit amb la mare després de matar el pare. Al cap i a la fi ell no sabia qui era, havia succeït com li pertocava el seu pare al tron de Tebes i havia tingut una descendència magnífica. Antígona és, com a exemple, un paradigma de perfecció ètica. És una filla exemplar com s’explica en una obra posterior. Admirat pel poble cau del pedestal per voler saber qui és l’assassí de l’antic rei. O sigui ell mateix. L’error d’Èdip és no haver acceptat el seu monstre interior, el costat fosc de les seves accions. En cedir a la culpa deixa el poder als mediocres com Creont, el seu oncle despòtic, i s’ensorra davant dels fills. Això provoca la lluita pel poder entre germans que els durà a la mort i a la tragèdia de la família. Si en comptes d’optar per l’exili hagués fermat el poder amb un cop de puny sobre la taula hauria pogut regnar fins al final dels seus dies. Acceptar els nostres dimonis ens fa més lliures i forts si som capaços de resoldre la prova de l’Esfinx. Cercar la veritat no és dolent si som capaços d’acceptar-la. Més covard, i potser més feliç, és no buscar-la i fabricar-se un món a mida a base de mentides, encara que siguin pietoses. I això val tant per la vida individual com per a la dels pobles.

Potser la tragèdia de Sòfocles ens revela perquè quan l’home tracta d’enfrontar-se racionalment a la terribilitat del misteri femení, encarnat per l’oracle de Delfos i els poders de vidència de Tirèsies, fracassa en caure en la literalitat. Recordem que Delfos prové de la paraula “matriu” i que la muntanya on es trobava té un nom relacionat amb el sexe femení, prova inequívoca que era un lloc relacionat amb antics cultes matriarcals. Només la metàfora pot salvar l’abisme insalvable entre el Mite i el Logos, entesos aquí com a energia femenina i masculina respectivament. Freud va llegir unilateralment Èdip i no com una metàfora més del problema de l’amor i les relacions humanes. Si l’amor permet arribar a la veritat és perquè hi ha una mentida que la cobreix i perquè aquesta mentida ha estat engendrada pel mateix amor que la pot desvelar. Potser l’amor no té cura, però és la cura de tots els mals. Èdip podria haver estimat tot el què havia construït, però cau devorat per les forces inconscients, la culpa i els instints de mort.

Bernat Roca