Aquest any entre la pandèmia de la covid-19 i la dels partits polítics catalans i espanyols, no sembla que hi hagi una gran voluntat d’anar a les manifestacions de l’Onze de Setembre. I malgrat tot, hi anirem.
Serveix d’alguna cosa manifestar-se l’Onze de Setembre? Honestament crec que no. L’Estat espanyol no ens fa mai cas, siguem la quantitat de persones que siguem al carrer, li rellisca. Com li ha relliscat els centenars de milers de concentracions per tot Catalunya, durant els tres anys i vuit mesos que hem tingut els presos polítics empresonats. El gobierno ha donat els indults quan li ha convingut perquè a Europa començaven a mosquejar-se, amb independència del que els ciutadans de Catalunya volguéssim.
L’Estat espanyol és immune a les nostres necessitats. Una mostra, i ben petita, l’hem vista aquesta mateixa setmana: Un cop s’han eliminat alguns peatges de les autopistes catalanes, s’han produït encara més col·lapses circulatoris perquè la fins ara concessionària s’ha negat a aixecar totes les barreres. Ni la trucada del conseller d’Interior, ni els més de trenta quilòmetres de cues han estat suficients per que un simple empleat fes aixecar una barrera més, de les 5 que hi havien obertes. Un sol empleat d’una empresa -que durant 55 anys ens ha estat espoliant amb els peatges més cars d’Europa- mana més que el conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya.
Estic segur que això no hauria succeït en cap de les autopistes que envolten Madrid.
Aquesta voluntat de perjudicar-nos als catalans -tant als indepes com als unionistes- no és previst que variï ni a curt ni a mitjà termini, ans al contrari. Els partits d’extrema dreta i els de dreta extrema, han fet de l’insult i la negació de Catalunya el seu ideari. Un ideari que fins i tot estan comprant les esquerres catalanes. Segons Illa estem en la pitjor dècada dels darrers 300 anys i segons la Colau que els catalans ens pronunciem mitjançant un referèndum és una tonteria. Quin nivell polític!
Posades així les coses, val la pena sortir a manifestar-se l’Onze de Setembre?
Naturalment que sí. No sortiré a manifestar-me per convèncer Madrid, o al PSC i encara menys als deixebles de Frau Colau (ai el dia que s’obrin els calaixos de l’ajuntament de Barcelona). Sortiré a manifestar-me perquè l’Estat encara no m’ha pogut treure la meva llibertat. Els meus diners en forma d’impostos i els meus drets, me’ls furta cada dia, però la llibertat no me la podrà furtar mai.
A l’època de la sedació pujolista ens varen fer creure que vivíem en un oasi, l’Onze de Setembre es va convertir en una diada de sardanes i flors als monòlits. Ara però torna a ser una jornada de lluita i, siguem pocs, molts o moltíssims, seguirem reivindicant la llibertat de Catalunya, fent el que cal fer: exercint-la.
