Lisboa, la capital de Portugal, emmirallada sobre les aigües del Tajo (Tejo en portuguès), al costat de l’encant amb què t’obsequien unes passejades summament agradables pels seus carrers estrets i plens d’història, compartint-te sovint amb l’hospitalitat dels seus veïns i la seva exquisida gastronomia, et presenta unes arquitectures tan singulars com: la Torre de Belém.
La Torre de Belém, és una construcció indiscutiblement emblemàtica, i ho és sobretot per la seva rellevància històrica. Declarada Patrimoni de la Humanitat, aquesta obra, de principis del segle XVI, va ser construïda en plena Era de l’Expansió marítima de Portugal, durant el regnat de Manuel I, i se li va concedir el valor de fortalesa per a protegir de qualsevol adversitat l’entrada al port lisboeta i al grandiós estuari del Tajo. Amb tot, més enllà del seu caràcter defensiu, va arribar a assumir una fosca i longeva funció carcerària, mentre que paral·lelament també va ser utilitzada com a far i com a centre de recaptació d’impostos.
Emperò, des de la seva inauguració, el 1519, mai no va deixar de ser, perquè ho segueix sent, el portal de benvinguda, des de l’Oceà, a la capital lusitana. El seu emplaçament, a l’antiga platja del Restelo (do Restelo) (lloc des del qual partien les caravel·les cap a les seves gestes expedicionàries), et mostra una edificació essencialment projectada per l’arquitecte Francisco de Arruda qui, endemés de la seva estructura d’un cos de vigília i defensiu, va introduir-hi aquelles influències àrabs i orientals, que tan magníficament reflectirien la nova estètica de l’Art Manuelino de Portugal, destinada a exalçar les seves glòries.
El cos de l’edifici, una peça que et pot fer pensar en una mena de pastís, és com una bella escultura sobre l’aigua que et descobreix una composició arquitectònica de planta quadrangular, amb cinc estatges per sobre d’un baluard i units per una escala de cargol. El seu interior, encara que és certament auster, et deixa recrear per aquelles distingides dependències -a cada pis- al servei de la reialesa: la Sala del Governador, la Sala dels Reis i la Sala d’Audiències, una Capella i una Terrassa amb unes espectaculars vistes panoràmiques als quatre vents.
Allà estant, sobretot et cridaran l’atenció els enquadraments visuals que s’obtenen des de cada una de les setze finestres de la planta baixa, és a dir, les setze obertures per a allotjar el tir dels vells canons contra l’enemic; un recinte des d’on alhora et semblarà esfereïdora la mirada a la profunditat del seu fossar. I fora d’aquesta línia de foc del baluard, un pati obert, com si fos un jardí, et proposa d’altres no menys increïbles perspectives; de retruc és des d’aquí per on s’accedeix a un petit templet, el de la Verge del Restelo ( Virgem do Restelo). Tanmateix, el més imponent d’aquest edifici, pel que fa a decoració -perquè sobretot va ser construït per a ser vist i admirat- pots apreciar-ho des de l’exterior. Així, et resultaran una sorprenent obra d’art la successió de cordes esculpides en pedra, essent d’una extraordinària bellesa també les galeries obertes a tots els camps de visió, les peculiars torres de guàrdia, els merlets segellats amb notables escuts, entre tants altres elements al·lusius a l’imperi portuguès d’Ultramar. Però si res destaca, des d’un punt de vista temàtic, i de manera insòlita, és la gàrgola de rinoceront que, entre la realitat i la llegenda, apunta a ser una figuració representativa del primer rinoceront arribat a Portugal des de l’Índia, tot un símbol de l’esperit conqueridor.
