Tal faràs…

79

Jaume Singla

 

El coronavirus ha posat al descobert totes les misèries del sistema polític, comunicatiu i especialment el sanitari d’Espanya. L’Estat ha rebentat per les costures deixant de manifest l’escassa capacitat dels sistemes d’emergència i sanitat, però sobretot l’escassa capacitat dels gestors institucionals.

Seguir l’evolució de la pandèmia dia a dia, em dona la impressió que em trobo davant d’un dels quadres del Bosco, “El jardí de les delícies”. Un quadre d’hospitals col·lapsats, rodes de premsa amb més militars que metges, ministres que tenen explicacions contradictòries al que està passant, promeses incomplertes de distribució de material sanitari… tot plegat és un desori.

El govern espanyol promet ajudes econòmiques i fiscals, però cobra immediatament la quota dels autònoms i, la lectura de la lletra petita de les “medidas de choque”, converteix l’esperança en frau.

Al costat de tanta misèria trobem l’exemple magnífic i heroic d’un personal assistencial que, com porta fent des de l’inici de les retallades –criminals retallades- en Sanitat, supleix amb el seu esforç personal, les mancances materials. Em sumo, naturalment a l’aplaudiment diari que, des de balcons i finestres, els fem cada nit. La distància entre els sanitaris i els gestors del sistema és abismal.

Però si el quadre del sistema sanitari espanyol és lamentable, el que s’ha fet amb les residències d’avis és literalment un crim. Les nostres persones grans no es mereixen el final que entre uns i altres els estem donant. La generació que avui viu en residències és, segurament la que més ha treballat perquè assolíssim un nivell de benestar que, fins ara, crèiem sòlid i segur, però que ha resultat ser, per a milers d’avis, una autèntica trampa mortal.

I mentre els nostres avis, després de treballar –i cotitzar- tota la vida, moren en soledat, no som capaços de rebel·lar-nos ni contra les retallades ni contra el robatori sistemàtic de molts gestors polítics ni, i això és el pitjor, tenim el coratge d’exigir que paguin pels seus delictes els grans lladres de l’Estat i també de Catalunya.

Deia la setmana passada, que tots els diners que s’han enviat a Suïssa, són respiradors que ens falten, però ara penso que mentre que de respiradors o altres equipaments en podem comprar i pal·liar el dèficit, les gairebé quatre-centes persones grans que han mort a Catalunya, ja mai més les recuperarem. I no s’ho mereixien. Ni s’ho mereixen els que encara són vius.

No ho sé vosaltres, però jo em sento profundament trist i avergonyit per l’omissió de socors que hem comès tots plegats.