Harry Nilsson, el toc Schmilsson

88

Ramon Robert

El cantant i compositor novaiorquès Harry Nilsson, al qual el 1968 els Beatles van assenyalar en roda de premsa com el seu “artista nord-americà predilecte”, va morir per infart al gener de 1994, als 52 anys. Ara, la societat que administra el seu llegat ha editat un disc pòstum, amb cançons que Nilsson va enregistrar abans de morir. Aquest àlbum inèdit, Losst and Founnd, ha estat publicat per Omnivore Recordings i té distribució a casa nostra.


En el seu últim període de vida, Nilsson es va associar amb Terry Southern per produir cinema, participaria activament en la Coalition To Stop Gun Violence i va aportar cançons per a diferents projectes, cas del tema How about you per a la pel·lícula The Fischer King (1991). Però aquest serà el primer disc sencer seu en 40 anys, des que va llançar Flash Harry el 1980. Inclou cançons noves i pròpies de l’anomenat “beatle de l’altre costat de l’Atlàntic”, al qual el comentarista rock Peter Dogget va definir com “un bon vivant, excèntric i despreocupat, que a més va ser geni musical durant alguns anys”. El disc també inclou versions de temes de Yoko Ono i d’un dels seus amics angelins, el també cantautor Jimmy Webb, que ha assenyalat a Nilsson com “la millor veu blanca de la nostra generació”.
Produït per Mark Hudson, que ha treballat a partir de les bases vocals que Nilsson va deixar enregistrades, el disc compta amb la participació del pianista i arranjador musical Van Dyke Parks, del llegendari baterista de sessió Jim Keltner i d’un dels seus fills, Kiefo. En una de les cançons, Nilsson rendeix tribut al grup musical – fa rimar Penny Lane amb Yesterday i Oyster bar amb Ringo Starr- que més el va influir, els seus admirats Beatles, amb els quals va col·laborar separadament en els anys 70.

Músic i compositor dels anys 60 i 70
En els seus millors anys, el camaleònic Nilsson (Brooklyn, 1941) va gaudir d’un peculiar pedigrí musical i d’una tessitura vocal de tenor amb rang de tres octaves i mitja. A finals dels anys 60 sorprendria amb unes cançons magnífiques i delicades, enregistrades artesanalment als estudis californians i londinecs, si bé molt poques vegades les va interpretar en viu. De fet, ja havia gravat unes primeres maquetes en 1962, però no assoliria certa celebritat fins el 1969 amb la seva composició One, amb la que es va donar a coneixer el grup Three Dog Night. En paral·lel, aconseguiria un clàssic instantani amb la cançó aliena Everybody ‘s Talkin’, composada pel folkie Fred Neil i registrada per Nilsson per a la pel·lícula Midnight Cowboy. Després sorprendria amb la seva faula musical sobre la intolerància The Point. Però la seva proesa comercial més important va esdevenir el 1972, consumant un imparable número 1 mundial amb la dolorosa balada Without You, que li va ser cedida per un grup protegit pels Beatles, Badfinger, Amb ella va guanyar un segon Grammy. La mateixa cançó, amb vocalització i arranjaments pràcticament mimètics, conquistaria de nou el cim de les llistes en veu de la supervendes Mariah Carey. Això va ocórrer al gener de 1994, en coincidència cronològica amb el funeral de Nilsson.
Combinant pop inventiu (Pandemonium shadow show el 1967 i Aerial Ballet un any després), rock dels setanta (Nilsson Schmilsson el 1971, velles cançons sentimentals del Tin Pa Alley (A little touch of Schmilsson in the night el 1973 ) i música atemporal sense classificació possible amb Knnillsson (1977), el versàtil i estilísticamente desconcertant Nilsson va gravar els seus discos més destacats entre 1967, quan va ser fitxat pel poderós segell d’Elvis Presley, RCA, fins a mitjans dels anys 70. Però de mica en mica, l’alcohol i la indisciplina professional van danyar aquella bonica veu, i la seva bona estrella s’aniria apagant. Va arribar un moment en què va ser més reconegut per aquell desenfrenat lost week-end de catorze mesos compartit amb John Lennon, Keith Moon i Ringo Starr que per la seva música. A la mateixa època, Nilsson va ser membre visible dels anomenats Hollywood Vampires, companys noctàmbuls de gresques around the clock, ara rememorats pel grup rock del mateix nom format en 2015 per Alice Cooper i Johnny Deep .


A la dècada dels 80 i part de la següent, gairebé tothom es va oblidar de Harry Nilsson, però en els últims anys la seva música ha tornat a escoltar-se gràcies al cinema i les televisions. Qui és Harry Nilsson i perquè tothom en parla?, es un biopic documental (vist pel Canal 33) realitzat per John Scheinfeld a l’any 2010, en el que hi van participar Dustin Hoffman, Robin Williams, Brian Wilson i Eric Idle, dels Monty Phyton. Cineastes actius i de primera divisió com Quentin Tarantino, Ridley Scott, Ang Lee, Neil Jordan, Martin Scorsese -sona la impactant Jump into the fire en la seqüència més emblemàtica d’Un dels nostres-, Terry Gilliam o Paul Thomas Anderson han fet servir cançons de Nilsson en les seves bandes sonores. Així, els seus antics elapés dels anys 60 i 70 han anat reeditant-se, amb molt bona acollida. Recentment han aparegut àmplies antologies i àlbums de tribut a Nilsson, mentre Oxford University Press va publicar la seva biografia. I s’han recuperat les seves notables maquetes per el Popeye (1980) de Robert Altman. Tanmateix, aquest any, ha tornat a escoltar-se la seva engrescadora cançó Gotta get up en tots els episodis de la sèrie Netflix de culte Russian Doll i la divertida Coconut en l’animació gòtica The Addams family. Així doncs, 25 anys després de la seva mort, les cançons de Nilsson segueixen sonant i generant renovades emocions.