Veient un documental sobre sistemes sanitaris amb els meus alumnes, vaig escoltar una frase d’un parlamentari laborista anglès (Tony Benn) que deia: “para controlar a la gente hay que hacer dos cosas, primero asustarla y luego desmoralizarla”. El documental és una defensa dels sistemes nacionals de salut europeus, de caràcter universal i gratuït com el que tenim nosaltres. Des de fa molt temps i de forma recurrent es qüestiona la sostenibilitat econòmica dels mateixos amb arguments del tot inexactes, i sóc molt mesurada qualificant-los com inexactes. Amb la repetició d’aquestes “veritats” es pretén espantar a la gent i preparar-la per acceptar l’establiment de mesures que, en general, tenen com a objectiu mercantilitzar el sistema sanitari i d’aquesta manera facilitar tot tipus d’espais als serveis privats dins del sistema públic, convertint en negoci tot allò que la gent pugui pagar.
Quan dic que són afirmacions inexactes, no dic que siguin mentides, són interpretacions interessades de la realitat. Compartim el diagnòstic que el sistema públic de pensions s’enfronta a un important repte estructural per l’augment de la despesa previst en el futur, conseqüència de l’envelliment de la població i l’augment de la quantia mitjana de les noves pensions enfront les que causen baixa. Vivim més i, en poques dècades, serem més en la nòmina de la Seguretat Social: passarem dels 8 milions de pensionistes. I, la sostenibilitat pressupostària no és l’únic problema del sistema públic de pensions, volem destacar també la qualitat o el nivell de les seves prestacions. Actualment la pensió mitjana contributiva és d’uns 880 euros mensuals, però prop del 60% dels i les pensionistes cobren per sota aquesta quantia. La diferència doncs està en la proposta d’accions, què han fet i volen fer contra què proposem nosaltres. Això serà motiu d’un altre article.
Montserrat Montanya, coordinadora ICV Anoia