Un sector sense bretxa salarial

Si una cosa que fa posar de mal humor quan s’acosta el 8 de març (Dia Internacional de la Dona) és que surten com bolets les dades que evidencien les diferències entre homes i dones. Una de les que fa poar especialment de mal humor és la diferència salarial: les dones cobren un 26% menys de mitjana que els homes, la bretxa salarial més alta des del 2001, segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies que acaba de publicar l’estudi “La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones”, el primer que  elabora la Generalitat de Catalunya a través de l’Observatori de Treball i Model Productiu (amb dades relatives a l’any 2014). Aquest percentatge s’apuja fins el 42,6% quan s’analitzen franges més baixes. En termes de mitjanes anuals, el salari masculí s’estableix en 27.477€ i el femení en 20.324€ (7.123 euros menys).

Una de les causes que esgrimeix l’estudi sobre el perquè d’aquesta desigualtat entre homes i dones en l’àmbit del treball és la infravaloració de les feines realitzades principalment per dones, l’escassa presència de dones en llocs de lideratge i decisió, les dificultats de conciliar vida personal, familiar i laboral o la desigual distribució de les càrregues en responsabilitats familiars, domèstiques o de cura. Per exemple, una de les causes personals que augmenten aquesta diferència és l’antiguitat a l’empresa: com que és sovint la dona qui acaba treballant a temps parcial o dedica més temps a la conciliació, aquest còmput acaba augmentant la diferència entre un home i una dona. Si hi ha un àmbit que aquesta bretxa salarial no existeix d’una manera tan fefaent, deslligada a les condicions personals de les treballadores esgrimides anteriorment (quan s’opta per temps complert o temps parcial) és quan els treballadors cobren el salari mínim interprofessional com és el cas de molts centres especials de treball. Cal recordar que el salari mínim és de 707,60€ al mes des que aquest passat gener el Consell de Ministres va aprovar un increment del 8%. Això significa que el sou mínim se situa en 9.906,40€ anuals, molt lluny dels països capdavanters com Luxemburg (1.922,96€), Bèlgica (1.501,82€), Irlanda (1.461,85) o França (1.457,82).

Per a les empreses d’economia social com els centres especials de treball, més coneguts com a CET’s, aquest increment comporta l’assumpció d’un 4% de fons propis a la bossa salarial, ja que l’administració subvenciona només el 50% del salari mínim. Un augment salarial notable com aquest és una bona notícia, sens dubte, per a les empreses que treballen amb persones amb discapacitat, un col·lectiu ampli i divers sovint també en risc d’exclusió. Ho és perquè dignifica el treball, proporciona més poder adquisitiu i augmenta la qualitat de vida de persones amb discapacitat intel·lectual, per exemple, les baules més febles dels assalariats.

Però, alhora, obliga a fer front a un increment que les empreses han de poder generar també amb recursos propis, no sols  a partir de les subvencions i aportacions públiques de les administracions. Un esforç que obliga a les empreses socials a la innovació, la diversificació d’activitats o a l’eficiència empresarial per generar prou plusvàlues per poder assumir aquests increments fixats per llei o els salaris marcats per convenis professionals.

És trist que el salari mínim interprofessional sigui un punt de partida on no hi ha bretxa salarial per gèneres. Obliga a treballar en dues direccions: equiparar-lo als que presenten aquells països europeus als quals volem emmirallar-nos i eliminar la discriminació entre homes i dones per realitzar feines amb les mateixes competències.

Laura Pinyol, Cap de comunicació Àuria Grup