Riga és una veritable capital modernista, la ciutat europea que concentra el més gran patrimoni urbà d’aquesta arquitectura; atès que en cap altre lloc d’Europa hi ha tants edificis d’aquell anomenat -per aquelles contrades- Jugendstil. Cada estructura apunta a ser un exemple únic d’assoliment tècnic en estètica i disseny arquitectònic del segle XX, plenament consolidada entre els anys 1899 i 1914, en una etapa en què van arribar a construir-se més de set cents edificis segons les distintes variants autòctones del nou estil, altrament anomenades “Romanticisme nacional” (entre 1905 i 1911) i “Art Nouveau perpendicular” (a partir de 1907).
Aquesta particular identitat de Riga, que li atorga una gran personalitat, no respon a una altra cosa que a unes circumstàncies molt concretes d’ordre econòmic i cultural. Tant és així que, el final del segle XIX va coincidir amb el període de major esplendor de la ciutat gràcies al progrés de la indústria i el comerç. En aquell temps, Riga s’havia convertit en el primer port del Bàltic i en la cinquena ciutat de la Rússia imperial. Aquesta prosperitat va provocar un notable augment demogràfic i una febre constructora que va forçar, de retruc, l’expansió més enllà de les muralles -destruïdes entre 1857 i 1863- i el posterior projecte d’un Pla d’Eixample que es va centrar al voltant del perímetre del nucli antic, en la demarcació d’una zona verda coneguda com L’Esplanada; i que és on es van construir els nous barris residencials i comercials, seguint un pautat reglament que limitava tant el nombre d’edificis com la seva alçada i longitud.
En aquest context, dos esdeveniments van marcar la incorporació d’una nova arquitectura a Riga: l’Exposició etnogràfica de Letònia, de 1896, i l’Exposició de la indústria i l’artesania, de 1901. I, a diferència d’altres exposicions europees, aquestes van guanyar un destacat protagonisme gràcies als pavellons construïts segons el nou estil. En menys de tres anys, el Modernisme es va convertir en l’única forma constructiva, adoptada principalment per la generació jove d’arquitectes graduats a l’Institut Politècnic de Riga. Van ser ells els principals responsables de la configuració de la variant estilística i estructural del Romanticisme nacional que seguia el model de l’arquitectura finlandesa. En aquest context, el país, que estava sota el control de l’economia alemanya i de la política russa, va servir-se del fet cultural per a donar vida a una marca pròpia per a la identitat letona.
Els arquitectes Peksens, Laube o Vanags van popularitzar l’ús de materials autòctons, de la mateixa manera que l’aplicació moderada de motius ornamentals vernacles i la construcció d’elements arquitectònics de fusta tant a les teulades com a les estretes finestres de la part superior. L’altra tendència arquitectònica, encapçalada per Alksnis o Schmaeling, va ser aquella que va integrar estructures verticals a les façanes, emfatitzades per una barreja d’elements decoratius. Aquest conjunt de realitzacions perpendiculars sumen més d’un tercera part de l’arquitectura de Riga, que es caracteritza en general per una certa contenció ornamental, en l’òrbita de l’arquitectura alemanya i austríaca. Tanmateix, l’agrupació d’edificis que es distancia d’aquestes sòbries creacions són les construccions del rus Eisenstein i dels alemanys Scheffel i Scheel, de principis del segle XX, al bell mig del que era el centre medieval i en els límits del carrer Alberta iela; on els ornaments amb motius florals, geomètrics i escultòrics aconsegueixen crear ritmes típics de l’arquitectura eclèctica. En definitiva, la mirada atenta a aquest Modernisme del nord et descobreix el seu expressiu detallisme a partir de l’art de saber transformar qualsevol element funcional i pràctic en una realitat visualment molt atractiva. Pas a pas vas observant fins a quin punt aquest estil perseguia una emfàtica llibertat creadora segurament derivada d’un procés fantasiós sense límits. I, és, precisament, el carrer Albert (Alberta iela) aquell que et regala un dels millors exemples d’aquest museu modernista, a l’aire lliure. Realment, aquesta via és una de les més captivadores d’aquesta zona urbana, on es diferencien notòriament els magnifics i singulars treballs del gran Eisenstein dels dels arquitectes Laube, Mandelstam i Pekshens, entre d’altres.
Amb tot, malgrat el toc personal de cada arquitecte, no escapes a l’observació d’uns edificis que tenen en comú finestres de formes circulars i grans balcons en les seves façanes; àdhuc uns sostres que presenten unes desiguals figures a voltes amb forma humana i a voltes de signe zoomorfa, i també unes màscares que representen diversos estats emocionals. De més, totes les cases destaquen per les seves originals composicions, rellotges i agulles en les parts més elevades; amb escultures de lleons i sàtirs -amb especificitats decoratives en cada cas- que semblen guardians dels portals i també de les façanes dels edificis.
