El municipi de Rubió està situat al NE de la comarca, té una extensió de 48 km2 i una població (a cens dels 2020) de 239 habitants. És un dels municipis més grans de l’Alta Segarra, i a la vegada té una de les poblacions més reduïdes de la zona. Rubió té un relleu molt accidentat, sent el seu punt culminant a la serra de Rubió. El municipi comprèn, a la meitat sud, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l’antiga parròquia rural de Sant Pere d’Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat nord del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Martí de Maçana.
El centre històric i cap del terme és el poble de Rubió, de població disseminada, presidida pel petit nucli aturonat a 626 m d’altitud, en un esperó al vessant sud de la serra on s’alcen les restes del castell de Rubió, l’església parroquial de Santa Maria i unes poques cases.
Se sap que l’indret estava habitat a finals del segle IX, principis del X. Una mica més tarda, al segle XI, ja trobem documentació històrica on consta que en aquell indret existia una castell amb una primitiva església romànica. Fou cap al segle XIII quan es construí l’actual església de Santa Maria, sota les ordres dels Castellolí, que era quin senyorejaven el castell de Rubió aquella època. Cap a les acaballes del segle XIV el castell passa a mans dels senyors de Boixadors. Com el veí terme d’Òdena, en les guerres contra Napoleó el territori de la serra de Rubió fou un punt estratègic per a la resistència igualadina. El 1841, al lloc conegut per la plaça de les Bruixes, foren morts pel sometent de Rubió i els mossos d’esquadra els bandolers Casulleres i Marimon, capitosts d’una partida de lladres.
L’economia és de base eminentment rural. Els conreus principals, als sectors més planers, són els cereals i els ametllers, i romanen restes de vinya. La cria de bestiar als masos escampats és un complement a l’agricultura. Hi ha aviram, bestiar porcí i ramats d’ovelles.
Església de Santa Maria
L’edifici actual va ser construït entre 1275 i 1300, substituint una església anterior que s’esmenta en documents medievals des del 1082. L’Església de Santa Maria de Rubió és un temple d’estil gòtic. La planta rectangular té una única nau coberta amb doble volta de creueria, i presenta als vèrtex dues claus de volta esculpides amb l’Anyell Pasqual i un petit Pantocràtor. La nau central té a banda i banda sengles capelles laterals de volta ogival i coberta de creueria.
Sens dubte l’element més important que trobem dins de l’església de Santa Maria de Rubió és el seu retaule de característiques formals italogòtiques. Aquesta obra, atribuïda a l’anomenat Mestre de Rubió, deixeble de Ramon Destorrents, constitueix una de les peces pictòriques més importants del gòtic català. L’obra, pintada al tremp sobre fusta, consta de tres cossos verticals subdividits en tres pisos als laterals i dos al cos central. El bancal original, a la part inferior del retaule, es conserva al Museu Episcopal de Vic. La predel·la que hi ha actualment és una reproducció feta posteriorment per l’escultor Emili Colom Iconogràficament, el retaule està dedicat als goigs de la Mare de Déu, i conté set escenes de goig i set escenes de dolor
Emplaçament:
A Rubió, a la carretera d’accés BV-1037, 4
Sepulcre megalític
Aquest dolmen és d’una tipologia anomenada “petita galeria catalana” o “sepulcre de corredor ample”. L’espai de la cambra, situat al fons del conjunt, restava precedit per un corredor a través del qual s’introduïen els enterraments finalment dipositats al fons de la cambra. Tota l’estructura megalítica estava envoltada per un túmul de terra delimitat per pedres que cobria i protegia tot el conjunt, proporcionant-li solidesa i monumentalitat. La descoberta i la respectiva excavació va demostrar que no havia estat espoliat. Gràcies a les investigacions se sap que va ser utilitzat durant els primers segles del segon mil·lenni aC..
Emplaçament:
carretera d’Igualada als Prats de Rei
Casa Beranguer
A Rubió trobem la Casa Berenguer. Tot i que en el moment de l’auge del Modernisme Rubió era un indret aïllat de la Catalunya interior, en Francesc Berenguer i Mestres, arquitecte deixeble de Gaudí, va escollir-lo per construir-s’hi una casa de descans. Coneguda com “la Torre” o “la Torre del Castell”, s’alça sobre un promontori de la Serra de Rubió, al nord-est del castell, i molt probablement substitueix una antiga torre medieval de vigilància.
Té l’estructura pròpia d’una masia de muntanya més que no d’una casa d’estiueig, construïda amb pedra i amb teulades de fort pendent. Té un porxo en un dels angles, suportat per dos arcs parabòlics típics de l’arquitectura modernista.
Sant Pere d’Ardesa
Sant Pere d’Ardesa és una església romànica ubicada a la falda del Puig de Sant Miquel. La primera constància és d’un testament de Bernat Ramón de l’any 1082 on llegava 10 unces d’or. La primera constància que es té de l’església com a parròquia data de la primera meitat del segle XI i era una llista parroquial del bisbat de Vic. L’església es consagrà el 1192. És un edifici d’una sola nau amb un absis semicircular a l’est decorat amb arcuacions llombardes i lesenes i un fris de dents de serra. Més endavant, l’absis va ser separat de la nau amb un envà que va obligar a avançar el presbiteri. Es probable que la volta de l’absis original estigués feta de pedra amb un quart d’esfera. En els vestigis dels paraments s’hi intueix l’existència d’uns ressalts als laterals que es probable que sostingueren els arcs de reforç de la nau. En època barroca es feren també reformes, de les quals són testimoni les restes de decoració que es troben a l’interior. L’edifici va restar abandonat amb el sostre esfondrat durant molts anys i en un estat de semi-ruïnes, fins que va ser restaurada l’any 2009.
Emplaçament: Al Km 2 de la BV-1037 es pren el trencall a mà dreta.
