El municipi dels Hostalets de Pierola està situat a la zona SE de la comarca de l’Anoia, té una extensió de 33,33 km2 i una població, en dades del 2020, de 2.980 habitants. El municipi comprèn els pobles dels Hostalets de Pierola, cap administratiu, i Pierola a més de diverses urbanitzacions. Les primeres referències que es tenen són de 963 quan entre les delimitacions d’unes propietats situades a Masquefa es troba el nom d’Apierola Minoris. Un segle després ja s’hi funda la parròquia de Sant Pere. També del segle XI hi ha documentació que parla dels castell de Pierola, quan Ramon Berenguer I el permuta pel de Piera. Durant l’època feudal la població anà consolidant-se i s’anaren estenent pel terme diverses masies però les epidèmies de mitjan segle XIV ocasionen una forta regressió. A partir del segle XVI s’inicia una certa recuperació i es troba documentat un nucli de població en un indret més pla que Pierola i més ben comunicat amb el camí ral, on hi havia diversos hostals: és el nucli dels Hostalets.
Un dels moments més complicats per la població va ser a finals del segle XIX quan la fil·loxera va acabar amb gairebé tota la vinya. Aquesta epidèmia va causar un daltabaix econòmic i social que es va reflectir en una disminució de la població del 10%, quedant amb uns 800 habitants. La població no es tornaria a recuperar fins arribats els anys 90 del segle XX, quant el nombre d’habitants tornà a rondar els 1000 habitants.
Tot i així, el desenvolupament del poble va continuar. Malgrat la crisi, el 1892 va arribar el tren al poble veí de Piera i es van instal·lar les primeres fàbriques del ram del tèxtil, que van donar feina a un bon nombre de persones.
Un dels moments més importants de la història dels Hostalets esdevingué el 5 de desembre de 2002. A les obres de l’abocador de Can Mata es va trobar en Pau (Pieralophitecus Cataunicus), un descobriment històric i sense precedents que va canviar la nostra visió del que sabíem sobre l’origen dels grans simis i humans, i de retruc, la paleontologia catalana rebria un impuls notable.
Casal Català
Conjunt format per diverses edificacions d’una sola planta: cafè saló-teatre i altres dependències i terrassa. Destaca per la seva gran alçada i, amb façana al carrer i al jardí, el cos central. Totes les façanes d’aquest conjunt són decorades amb esgrafiats de temàtiques diverses i amb motius al·legòrics al Casal. Destaca el gran sòcol de pedra que forma també la tanca del jardí. Els angles de l’edifici estan coronats amb grans gerres de terra cuita.
Al 1918 es fundà la societat Unió Regionalista Hostalenca. Al 1924 els propietaris, Cucurulla, Subirats, Vallés i Orriols, junt amb persones de la societat, acorden fer un local essent els propietaris abans esmentats els promotors de l’obra. Durant juliol de 1926 s’inaugura el casal, tot i que el projecte arquitectònic original no s’havia dut del tot a terme. Acabada la Guerra Civil, l’any 1939, el Casal hagué d’adoptar diferents noms: Centro Recreativo de la Falange Española de las Jons (1939), Casino Nacional (1940), Centro Cultural Recreativo (1958), abans de retornar al seu nom original l’any 1988. Al 1966 la societat comprà el casal. A causa de la clausura de la Cooperativa, nom popular amb que es coneixia l’altre local de la població regentat per la societat Fomento Recreativo, el Casal es va convertir en l’únic lloc de trobada i reunió dels habitants dels Hostalets.
Emplaçament: Carrer Isidre Vallès, 30.
La Torre del senyor Enric
Edifici aïllat format per dos cossos, envoltat per un mur de pedra i maó. Els dos cossos són: un a la façana principal de planta baixa, pis, una torratxa i un petit terrat, i un segon darrera d’aquest format per planta, pis i terrat. La façana principal destaca per la seva simetria. En les obertures de la planta baixa s’ornamenten les llindes amb motllures de tema vegetal fetes de pedra artificial. És interessant el voladís de la teulada, de ceràmica vidrada, tan a la façana com a la torratxa. tals, a les capelles laterals i a la planta central. Edifici construït cap a 1903 per Enric Cucurella i Vidal. L’any 1983 va ser adquirit per l’Ajuntament i fou la seu del consistori fins l’any 2008.
Emplaçament: Carrer J. Mestre Lladós, 1.
Sant Pere de Pierola
El que es coneix avui dia per l’església vella de Sant Pere de Pierola és un conjunt arquitectònic integrat, a primera vista, per l’edifici de culte, el qual presenta dues fases (la romànica i la barroca), l’habitatge o casa rectoral amb aspecte de masia i el cementiri. Les estructures de l’església que han estat identificades com a pròpies del romànic són la capçalera absidiada amb dues capelles laterals, el que queda de la nau i la base quadrangular del campanar en forma de torre.
A l’interior de l’església, tot i que l’estat de conservació és força dolent, es poden apreciar les restes d’una volta de secció semicircular subtilment rebaixada, de la qual han desaparegut les tres quartes parts, i que es mostra alleugerida amb llunetes. L’església actual va ser construïda al segle XVIII aprofitant les restes d’una capella romànica, els vestigis de la qual encara són visibles dins de l’entramat de l’edifici del segle XVIII.
Gràcies a un treball d’investigació històricoarquitectònica que s’hi ha dut a terme recentment aquesta primera fase romànica ha estat datada entre els segles XI i XII. Els orígens documentals d’aquesta capella romànica es remunten al segle XI i estan associats als del Castell de Pierola. Aquest nou edifici, però, es mantingué poc temps en bones condicions: durant la guerra del francès patí molts atacs i saquejos que feren malbé tant l’església com la rectoria.
Emplaçament: A la Riera de Pierola, a prop del nucli de Pierola.
Escola Renaixença
Els portals d’entrada i quasi tota l’alçada del primera planta estan realitzats de maó vist i la resta de la façana és estucada. Destaquen el treball de maó de les obertures de les dues plantes i les decoracions de ceràmica. La composició de les obertures presenta una gran originalitat, ja que són estretes i amb perfils escalonats, amb les llindes emmarcades amb trams de maó. S’ha conservat la distribució de les escales interiors i tot l’exterior de l’edifici que va ser l’escola fins el 2008.
Emplaçament: C. J. Mestre Lladós, 5-7.
Jaciment de Can Mata
És el jaciment més important del conjunt de jaciments de vertebrats fòssils del terme dels Hostalets de Pierola, i a la vegada forma part d’un dels conjunts més importants d’Europa i del món.
Es tracta d’un jaciment paleontològic de tipus fluvial que ocupa unes 23 hectàrees de terreny entre les masies de Can Mata de la Garriga i Can Vila. Les intervencions paleontològiques al lloc s’iniciaren l’any 2002 i continuen a l’actualitat. Les peces registrades en aquest jaciment ja superen la xifra de 60000, moltes de les quals tenen una importància científica i cultural excepcional. La col·lecció de fòssils dels Hostalets de Pierola és una de les més riques del món.
FONTS: Patrimoni Cultural DIBA; “Esglésies Romàniques de l’Anoia” (Josep-Vicenç Mestre Casanova/La Veu); “Rutes per l’Anoia, història i art” (Pau Llacuna i Teresa Mascó /La Veu); Ajuntament dels Hostalets de Pierola / Enciclopèdia Catalana.
