O, si voleu, com diria la meva família gironina, “Pocªpotªpasªsèèèè”. Aquesta frase em va rondar tota la tarda per la barretina en comprovar que allò que semblava impossible s’havia fet realitat. De fet, els que tenim una certa tendència al pessimisme, tenim també l’avantatge de sorpreses agradables quan no ho esperem. En canvi, els massa optimistes a vegades se n’emporten decepcions.
Ho comentàvem tot anant amb l’autocar a la manifestació de Barcelona. Els dies anteriors a la Diada semblava que la cosa estava una mica morta. No es veia la il·lusió de la Via del 2013 i molts pensaven que no seria igual, especialment després de l’escàndol de l’afer Pujol. Però a mesura que passaven els dies, la gent es va despertar. Mentre circulàvem per la A-2 ens avançaven gran quantitat de cotxes fent brandar les estelades per la finestra. Això ens va animar. “Si a més som capaços de fer una senyera de 12 km, és que podem aconseguir-ho tot”, em va dir la veïna de seient. I així va ser. Des del primer moment, tothom sabia el tram on havia d’anar i amb qui el compartiria. A nosaltres ens va tocar el centre la plaça d’Espanya.
Després d’un dinar de pícnic a la gespa dels jardins de Montjuïc, vàrem tenir temps encara de fer una breu becaina mentre la canalla jugava per l’herba. A l’hora establerta, a mesura que anàvem avançant vers el tram, la multitud s’anava fent més espessa. Les samarretes grogues i vermelles ocupaven les poques zones d’ombra dels pavellons de la fira. Però així que es va tallar el trànsit, tothom es va anar situant en grups, de manera totalment informal, al centre de la plaça. L’asfalt bullia i l’ardentor pujava de terra com si fos una calefacció. “Aquest indepèndència l’haurem ben suada”, em va dir algú. Perquè fins i tot la fina estelada que portàvem a l’esquena ens semblava una manta. Les mares aprofitaven la font per anar-hi a remullar els petits. Alguns altres inventaven proteccions amb les mateixes senyeres com a paraigües davant aquell sol implacable.
Mitja hora abans de les 17.14, unes cartolines grogues i vermelles indicaven les fileres on ens havíem de situar per formar les quatre barres de la senyera. La gent s’anava organitzant i cadascú es posava al seu lloc, mentre saludava els helicòpters que fotografiaven l’esdeveniment. Les primeres fotos rebudes per whatsap ja indicaven que el miracle s’havia acomplert. Allò que semblava impossible era una realitat. “Som així de collonuts”, va dir algú amb l’orgull pintat a la cara.
No vàrem sentir cap discurs ni res del que s’esdevenia al vèrtex de la V. Però no calia. L’ambient era de festa i l’espectacle del palau nacional (MNAC) -emmarcat per les torres venecianes i les quatre columnes restaurades- ens permetia una visió abans mai vista. Estàvem, això sí, ansiosos per arribar a casa i endollar la televisió. Algú que seguia els comentaris per ràdio ens anava informant del que succeïa més enllà de la nostra limitada visió. Només faltava fer les onades corresponents mentre tothom cridava el consabut “In, Inde, Independència!!!!”. L’airet de la marinada anava alleugerint la pesantor dels cossos suats.
Després, cansats però contents, abans d’anar als autobusos que ens esperaven, repreníem forces asseguts al peu de les fonts tot menjant un entrepà. La xifra d’un milió vuit-centes mil persones donada per la guàrdia urbana va omplir els rostres de somriures de satisfacció. “Ho hem fet!”, “L’hem feta grossa!”, deien alguns. Al peu de l’autocar, un grup de lituans vestits de verd, que anaven a veure el partit de bàsquet contra els Estats Units, ens saludaren amb un “Visca Catalunya!!!”. Ells sabien per pròpia experiència de què anava tot plegat. La resposta no podia ser cap altra: “Lliure!!!”.
El poble de Catalunya ha complert. Ara cal que els seus representants estiguin a l’alçada per fer realitat aquesta il·lusió col·lectiva. Que no hàgim de dir mai que “pocªpotªpasªser”. Perquè serà.
Josep Maria Carreras
