Aquesta dona d’origen cubà, filla de la ciutat de Cienfuegos, va néixer a l’any 1973. La seva família va traslladar la seva residència a la província de Matanzas; i, és en aquest entorn a la població d’Amarillas on començarà a experimentar en el camp de la fotografia.
Professionalment, a part d’ampliar els seus coneixements d’idiomes, va exercir com a professora ensenyament superior a l’Havana. És a la capital de Cuba, a partir del 1999, on la seva passió per la fotografia l’empenyerà a descobrir diferents autors, endemés de conèixer de ben a prop l’Estudi de Fotografia de Maine; aquí, a resultes d’un contacte amb el fotògraf John Golden i l’obsequi –per part d’aquest- d’una càmera Nikon, es decantarà determinantment pel mon de la fotografia. D’aleshores ençà, a l’entrada del segle XXI, se situa la seva realització professional amb unes primeres captures fotogràfiques de gran interès documental, la qualitat fotogràfica de les quals l’aproparà a alguns fotògrafs de renom.
En qüestió de temps, amb una escassa però molt validada trajectòria fotogràfica va convertir-se en una significada fotògrafa tot i prendre com a font d’inspiració obres de mestres de la categoria de Sebastià Salgado i Sally Mann. La seva producció volia apropar-se a l’intimisme de la vida quotidiana cubana d’algunes zones rurals per a apropiar-se temàticament d’uns imponents escenaris costumistes. Tot plegat uns retrats de la vida rural en totes les seves manifestacions del dia a dia; veritables evocacions que eren com reviure alguns episodis de la seva infància i sentir com emanava una força d’inspiració de part d’aquelles persones que l’havien acompanyat de petita.
Tanmateix, si alguna cosa va ser -per a ella- un llançar-se a la fama això va succeir quan, arran de naixement de la seva filla, va trobar en ella una nova font d’inspiració temàtica basada sobretot en la família i en les persones de més proximitat; des d’una perspectiva de captar diferents situacions de la quotidianitat i sobretot incidir en aquelles expressions que majorment comuniquessin l’estat de les seves emocions. Òbviament, s’entreveu que en aquest moment fotogràfic ella va convertir la fotografia en un instrument exclusivament documental atesa la capacitat de testimoniar el fons psicològic de l’individu, de les persones, en un instant concret, d’acord amb la relació de causa i efecte que a ella li produís. Això és, en aquest sentit, és una obvietat que cada captura fotogràfica formi part d’una seqüència, també, per ella viscuda. En el fons retrata la seva pròpia història, el seu passat, les seves vivències, els seus triomfs i fracassos … considerant que tot això és un fefaent reflex d’ella mateixa.
Des d’una altra perspectiva, el seu itinerari professional es detura en un capítol molt especial, aquell que ella considera com a oblit la veritable autenticitat de les dones en el món de la fotografia, presentades de forma habitual com a un producte o una entitat encasellada, és a dir personalitzant-les sense ànima; a tothora mostrades en imatges al servei del sistema, o de velles icones de la cultura i de la tradició. I, és a propòsit d’aquesta mirada atenta a les dones cubanes que, arran del naixement de la seva filla, va decantar-se per treure el cap envers un món de l’art que sempre l’havia seduït; especialment aquell referit a les arts de la dansa i de la interpretació. En base a aquesta aproximació mai no se li havia passat pel cap pensar que podria reflectir, a través de la fotografia, imatges d’escenes silenciades en el seu imaginari. Així és com va començar la sèrie de retrats de ballarina anomenada “Pas de deux”: un treball fotogràfic que té per punt de partida l’ingrés de la seva filla gran, Avril, a l’Escola Nacional de Ballet de l’Havana.
“Pas de deux” apunta a ser, doncs, una successió d’instantànies que certifiquen –potser- una insòlita curiositat: fotografiar les ballarines fora de l’escenari, amb l’única intenció de no reflectir la perfecció ni l’estètica de la gran posada en escena. Per tant, aquestes fotografies es proposen de mostrar uns interiors vestits d’una gran naturalitat i senzillesa a més de presentar l’entorn en què es movien les ballarines en un ambient amigable que no amaga perfils personals summament espontanis. Òbviament, “Pas de deux” és explicar la història des d’un enfocament diferent, des d’un altre punt de vista fidel a la veritat més absoluta, a l’essència dels interiors on la càmera es deixa empaitar per aquesta força vital que batega del vincle existent entre aquestes dones, dels seus afectes i les seves complicitats, de la mateixa energia que es desprèn dels seus cossos a cada pas de l’assaig de la dansa. Definitivament, s’endevina una Cuba no gens convencional que defuig qualsevol estereotip o connotació folklòrica.
