Parlant de la revolució

87

Bernat Roca

 

Vivim temps convulsos. Les revoltes a l’Amèrica Llatina i el retorn de Marx des del sud-oest asiàtic, encara que sigui vestit amb roba feta a la Xina i sota l’aparença de revolució liberal a Hong Kong; o la mirada oriental i el somriure murri de mandarí de Pablo Iglesias i el seu Eurocomunisme del segle XXI; l’ascens de l’extrema dreta a Europa o la tropa de Vox recordant les hazañas dels Tercios a Flandes; l’enfonsament de Rivera volent ser el nou General Prim o un Cambó d’estar per casa… La història ensenya, però no té alumnes, com deia Antonio Gramsci. O bé es repeteix com a tragèdia i després com a farsa. Hi ha molta farsa últimament, i molt soroll. I la tragèdia s’acosta. De fet, cada dia la veiem per la tele.

Recordo un professor de la universitat que es deia Julio Miñambres. Ens donava Història Contemporània. En mig any no vam passar gaire més enllà de la Revolució Francesa. Recordo la seva cara rodona, el nas gros, el cabell gris cap enrere aplanat. El seu físic era molt semblant al de Danton, un líder jacobí executat pel seu antic company Robespierre. També podia haver-se fet passar per Goya o un il·lustrat espanyol. Gairebé sempre parlava en castellà i tenia el cap rodó i una berruga característica. Ens recomanava llibres a classe. Sempre. “Ustedes no deberían escucharme a mi, lo que tendrían que hacer es leer a Rousseau, a Voltaire, a Mandeville…”, deia a cada classe. També parlava de la seva filla que es vestia de negre, de siniestra, deia ella. És costum de molts historiadors parlar de les seves vides a l’aula. Les anècdotes familiars són com un tresor que en un moment capten l’atenció de l’alumne que, hipnotitzat com un follet per una gemma màgica o un robí de sang, s’empassa la lliçó que segueix a l’anècdota quirúrgicament seleccionada. “Me traen a clase best sellers o premios Planeta para torturarme”, era una altra de les seves frases mítiques.

Un cop vaig anar al seu despatx a parlar de Cioran. Vam xerrar força estona i em va recomanar llibres del pessimista romanès. Jo era aleshores un jove meravellat pel poder dels llibres i la literatura, innocentot i càndid, potser més que el Càndid de Voltaire, llibre que sempre recomanava el bon Julio. Ara segueixo sent càndid, però ja no soc tan innocent. I com si fos un heretge perseguit pels llops del Sant Ofici a les vigílies de la Revolució Francesa, fujo de la culpa i dels aires calents revolucionaris que ens envaeixen. L’amor a la humanitat i l’amabilitat poden ser la forma més revolucionària de viure.

Segueixo sent aquell noi del Poble Sec que a casa de nit llegeix en solitud Rousseau, que tracta de perdonar Voltaire pel seu menyspreu al poble, i que estudia els astres mentre tothom dorm. Segueixo creient en el poder de l’educació i els valors de la Il·lustració com a eina per dur a terme una feina silenciosa, constant i diària, que es gesta a les llibreries, les biblioteques i les aules. Pels nens de la revolució que heretaran el món…