Aquesta setmana en Josep Miquel Arenas (Valtònyc) ha declarat que deixa el rap “perquè m’he fet ric”. Efectivament aquest jove cantant mallorquí s’ha burlat de la (in) justícia española i en lloc d’entrar a la presó fa set anys, va optar per l’exili per seguir lluitant des d’Europa, contra la inseguretat jurídica que pateixen a Espanya els que es dediquen a la cultura, sobretot si són catalans, valencians o mallorquins.
Valtònyc ha aprofitat per formar-se professionalment i guanyar-se una posició que li permet treballar amb total llibertat i prosperar econòmicament. Al mateix temps, en unir-se al grup del president Puigdemont, Comin i Puig, ha seguit lluitant judicialment en contra d’un sistema que no és homologable a Europa, arribant fins i tot a fer modificar el codi penal de Bèlgica. Avui, si Josep Valtònyc no torna, és perquè no vol tornar, perquè viu millor a Brussel·les que no pas a cap lloc de l’Estat Espanyol, on hi ha policies i jutges “patriotas” que segurament li tenen ganes.
A sensu contrari hi ha el cas del també cantant perseguit judicialment, Pablo Hasél que fa tres anys compleix condemna per haver cantat les veritats del Borbó. Ho va fer en un programa de televisió de Pablo Iglesias -i per encàrrec d’aquest- i quan va entrar a la presó, detingut pels Mossos, Iglesias era vicepresident del gobierno d’Espanya. Si hagués volgut fer alguna cosa pel cantant català, ho tenia tan senzill com era indultar-lo des de l’executiu.
A la presó de Ponent de Lleida, administrada per la Generalitat, a Pablo Hasél li han destrossat la carrera artística, li estan perjudicant la salut i viu allunyat de qualsevol cercle d’amistats. I el que és pitjor, Hasél no té una data prevista per recuperar la llibertat, car la judicatura espanyola segueix buscant noves acusacions per anar allargant-li la condemna sine die.
Valtònyc i Pablo Hasél són dos casos idèntics: artistes joves que, utilitzant el seu dret a la llibertat d’expressió, protesten contra el que consideren injust. A l’Espanya borbònica, el codi penal que s’aplica ve a ser “la llei de l’embut”. Per als del règim el forat gros i per als inconformistes el forat petit. A Espanya surt més a compte robar a mans plenes que criticar al poder, ja sigui la Corona, l’Ibex 35 o determinades figures del règim. No cal que posi exemples, tots en tenim presents un bon reguitzell, ja sigui de casos molt propers com de casos més llunyans.
Els catalans ho hem de tenir molt clar. Si ens persegueix la judicatura espanyola és millor traspassar la frontera i acollir-se al dictat de la justícia europea. Frontera enllà els embuts els utilitzen únicament per conduir líquids d’un recipient a un altre. Per a impartir justícia utilitzen una correcta aplicació de la llei vigent que, fora d’Espanya, està perfectament regulada.
Aquella dita de l’època franquista que diu “Europa termina en los Pirineos” continua ben vigent. Igual que l’esperit franquista de les institucions espanyoles. Valtònyc i Hasél en són una prova, de les moltes que patim.
