Ombres i clarors d’una proposta – Josep M. Carreras
O

5 de desembre de 2014

Les expectatives creades a l’entorn del discurs d’Artur Mas sobre el full de ruta vers la independència es varen veure gratament superades per les propostes que va formular. Per primera vegada en molts anys vaig escoltar unes concrecions que anaven més enllà de les simples intencions o dels plantejaments dels partits. Sempre he pensat que la part més dèbil del procés d’independència són precisament els partits polítics, perquè massa sovint posen els seus interessos per davant dels del país. Però el dimarts va ser diferent. Mas va demanar que per una vegada –una sola- s’aparquessin les diferències, ja que allò que es planteja no és simplement un canvi de govern sinó assolir un estat nou dintre d’Europa, és a dir, fer realitat uns ideals pels quals tants catalans han lluitat al llarg de molts anys. És un moment únic i irrepetible i no podem perdre el tren per les diferències entre els grups polítics. Estic segur que només aconseguirem la independència si hi ha un front comú –que no és el mateix que una llista única-; un front que li doni credibilitat, independentment de les ideologies i plantejaments dels partits. Per trobar-se en aquest front, cadascú hauria de renunciar temporalment a fer prevaler els seus programes i unir-se en la defensa un sol punt: la independència. En aquest aspecte, la proposta de Mas és de pura lògica. Assolim primer l’estat que volem i després ja posarem sobre la taula els diferents plantejaments polítics. I com que en tot aquest procés hi ha tingut una part preponderant la societat civil, també és lògic que entrin a formar part d’aquesta concentració aquelles persones i entitats que han estat les que han empès el carro dels polítics per avançar cap a la independència. Sense l’esforç de la societat civil no seríem on som i bé mereixen ocupar un lloc en aquesta etapa del procés. Per això, seria llastimós que tantes mobilitzacions, tantes hores de treball, tants esforços de tantes persones durant tant de temps se n’anessin en orris per la mesquinesa de fer prevaler les ànsies partidistes de poder per damunt de les aspiracions d’una bona part de la societat catalana. Si fins ara s’ha demanat al govern de Madrid que escolti la veu de Catalunya, és lògic que es demani també als partits que no posin els seus interessos particulars al davant dels del país. En realitat, mai com ara havíem tingut tants vents a favor: immersos en una crisi econòmica sense precedents i amb l’aixeta dels recursos tancada; una crisi política d’institucions ancorades en un passat d’arrels franquistes que ignora els canvis socials; una crisi social que ha acabat amb la paciència de tothom pels nombrosos escàndols de corrupció mentre tanta gent no té l’imprescindible per viure. Hi ha un sentiment generalitzat que el model actual ja no serveix i per a molts l’única solució és allunyar-nos d’un estat corrupte, colonitzador i dictatorial. Però li hem perdut la por i ja no ens espanten les seves amenaces. Hem de continuar fent el nostre camí i ningú entendria que ens aturéssim nosaltres mateixos perquè ens barallem per veure qui porta les regnes. Josep M. Carreras

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Llegeixes els llibres que et regalen per Sant Jordi?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta