Després del 9n: temps de decidir, temps de sumar – Josep M. Ribaudí

Sota aquest títol el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va donar una conferència davant d’uns tres mil invitats que omplien de gom a gom l’auditori del Fòrum. No recordo haver-me quedat enganxat davant d’un discurs polític com aquest del dimarts passat; és clar que tampoc he viscut al llarg de la meva vida -i ja fa anys que passo dels setanta- un moment polític tan cabdal i excitant com l’actual. On som? On anem? Va començar el president advertint que procuraria donar missatges clars i sintètics sense pretendre simplificar una realitat complexa, però sí proposar possible sortides a aquesta realitat. Va esmentar tres premisses: la primera que compareixia com a President de la Generalitat, sense comprometre per tant, ni al govern ni a cap formació política. La segona, que calia completar el procés polític iniciat fa dos anys i tercera, que aquest procés era per disposar de les eines per fer una Catalunya millor en benefici dels seus ciutadans. Va fer un repàs molt ben ordenat de com havia anat creixent el moviment popular, aquest tsunami que la societat civil empeny de baix cap a dalt, transversal, que aplega tota mena de catalans, des dels que ja hi eren fa molts anys fins als que han anat arribant últimament i, quan ja portàvem un bon tram de parlament va dir una de les frases més potents del discurs, per curta, valenta i contundent: la ideologia no ha d’amagar els ideals. Primer avís als navegants. A partir d’aquí breu repàs al que no s’ha pogut fer perquè el govern central ens ho anat impedint per tots els mitjans, especialment judicialitzant el que s’hauria d’haver resolt políticament. Desencantat doncs de poder establir un diàleg constructiu, va dir que s’havia d’optar per una altra solució, unes eleccions al Parlament de Catalunya ajustades a la legislació vigent. No era el millor dels instruments, va dir, però no n’hi ha d’altre; unes eleccions només depenen de nosaltres i són legals per definició, no es poden suspendre o invalidar. Una vegada fetes serien els polítics i la societat civil qui les convertirien en la consulta que no ens havien deixat fer. I per acabar va dir que només convocaria eleccions avançades si eren per fer la consulta. A partir d’aquí va deixar anar la bomba: la necessitat de que hi hagués una llista que aplegués una majoria suficient de les forces partidàries del Sí-Sí. Parlant clar, aparcar les sigles dels partits i anar per totes, junts quants més millor, per un sol cop en un acte de servei al país. Aquesta llista la configurarien persones representatives de la societat civil i persones proposades pels partits implicats, una llista mixta de gent que no es tornaria a presentar. El mandat parlamentari seria curt, d’uns divuit mesos, i per acabar va parlar d’ell mateix: es proposava tan per encapçalar la llista com per tancar-la, i acabada la legislatura curta es comprometia a deixar la política. Segon avís per a navegants. Va dir moltes més coses al llarg de l’hora i quart que va parlar, però penso que les més importants van ser aquestes i van ser transcendents perquè va aclarir molts dubtes i va deixar el llistó amunt, tan amunt que em penso que molts líders d’algunes formacions -possiblement alguns de la seva- van quedat descol·locats. No tinc clar que la generositat formi part de l’ADN dels polítics. El poder és molt llaminer i segons diuen addictiu. Un dia a Giulio Andreotti -que es va passar pràcticament tota la vida manant a Itàlia- li van comentar referint-se al desgast de manar “el poder crema”; “sí, sí, però el que realment crema és no tenir-lo” va contestar sorneguer. Així de sincer era Il Divo. Acabo dient que Artur Mas em va deixar convençut; penso que aquest és el millor camí que tenim els catalans per aconseguir tirar endavant “el procés”. De l’únic que el culpo és que últimament m’està fent parar una mica boig. Ja he perdut el compte de les vegades que m’ha fet canviar d’opinió envers a la seva persona en els últims anys. Josep M. Ribaudí