Ens trobem en plena era de les xarxes de comunicació que vehiculen, amb extraordinària rapidesa, moltes possibilitats comunicatives dins l’anomenada revolució digital, en què es produeix un canvi tecnològic que passa de la tècnica analògica a la digital. Per tant, els avenços tecnològics obren noves formes de relacionar-se les persones a partir de la sinergia
d’infinites descobertes. Comencen noves formes de trobar-se les persones, de dialogar, de transmetre vivències, criteris i desig que els altres sàpiguen el que tu ets i fas. Es crea un nou tipus de personalitat influenciada per aquests missatges que arriben d’amics o, fins i tot, de desconeguts que impacten en els receptors. La xarxa possibilita fer nous amics
i realitzar projectes i activitats en comú amb una participació d’objectius compartits.
S’inicia una nova pedagogia, potser més anàrquica, que influeix directament a la persona amb un llenguatge que, a vegades, és molt diferent del que utilitzaven els pedagogs, però que té una eficàcia, sovint, discutible.
Les immenses possibilitats d’accedir a mitjans informatius, culturals, polítics, econòmics, comercials, investigacions, etc. que s’havien de buscar a les biblioteques o llocs especialitzats, avui són fàcilment accessibles a través de la xarxa. Actualment, al formador se li obren innombrables i espectaculars maneres d’enriquir la capacitat intel·lectual dels alumnes, tot i haver de comptar amb el fet que la xarxa els suplirà algunes vegades.Sorgeix un nou tipus de personalitat que compta d’una manera oberta amb la comunicació a través d’Internet. Abans, tal com succeïa amb la comunicació telefònica, es produïa una determinada forma d’atendre la trucada, és a dir, la manera com es mostrava l’interlocutor,
l’estat emocional, el to de veu… En l’actualitat, per exemple, el Facetime contribueix a superar incògnites: la localització de la persona, l’ambient i el rostre fan mésreal l’escena comunicativa. Aquells que estan en xarxa i s’obren a la comunicació no acostumen a preocupar-se gaire per la seva intimitat. Avui és una altra realitat, es posa l’accent en un
relativisme personal. La mesura de la intimitat és molt subjectiva i l’ull digital veu i enregistra molts moments dels ciutadans. Alguns donen fàcilment les seves dades:
l’adreça electrònica, el número de telèfon, el Facebook…, ja que necessiten un protagonisme i volen explicar les seves idees, preocupacions, fantasies, opinar…
Fins i tot, a vegades, es llencen a fer intervencions agosarades, acusacions, comentaris propis d’investigacions, sovint poc contrastades. L’afany d’opinió pot arribar a formes calumnioses que poden quedar amagades i protegides a partir d’estratègies que fan que es puguin amagar els acusadors, i els acusats no tinguin altre remei que assumir unes conseqüències ben doloroses, ja que queden penjades a la xarxa. El món de la virtualitat cada dia abasta més tots els àmbits socials, és a dir, cada vegada són més les persones
enganxades a les xarxes. Això ens recorda aquell pensament que defensava McLuhan quan parlava del «Veïnat global», conegut normalment com a Aldea global i que s’està complint en gran manera. Un «veïnat» cada dia més ample, en què entrar i «obrir les portes» és tan
senzill com clicar un botó. Un «veïnat» sui generis que, a més, implica l’ensenyament virtual que facilita la localització de les persones a través de GPS, tan utilitzat per la policia o pels pares per a controlar els fills. En aquest «veïnat» hi ha tants recursos digitals, que realment empetiteixen de moment el nostre planeta. Avui és a tall d’experiment, però potser algun dia, no sabem quan, s’haurà d’utilitzar en altres planetes o galàxies. No em consta que McLuhan pensés en aquestes conquestes o en un esdevenidor proper.
Josep M. Forcada i Casanovas
