El 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va proclamar la República catalana i la gent vàrem sortir a celebrar-la –i defensar-laals carrers de Barcelona. El mateix dia el govern de l’Estat va aplicar l’article 155 de la Constitución Española, va cessar tots els membres del govern de la Generalitat, va dissoldre el Parlament de Catalunya i va convocar eleccions “autonòmiques” per aquest passat dijous.
Dies després l’Audiència Nacional enviava a la presó a tots els membres del govern que no havien marxat a Brussel·les i encara avui hi ha el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d’Interior Joaquim Forn empresonats a Estremera i els presidents d’ANC i Òmnium Jordi Sànchez i Jordi Cuixart continuen empresonats a Soto de Real.
Dies després de les eleccions encara no sabem si l’Estat retira el 155 o el manté “sine die” i, malauradament no sabem que passarà amb els presos polítics catalans.
El que és segur és que el Parlament del meu país no ha derogat la declaració d’independència i com a ciutadà de Catalunya la considero vigent.
Sense aplicar, però ben il·lusionant i vigent. He deixat de sentir-me concernit per un tribunal constitucional que, de facto, s’ha convertit en una tercera càmera legislativa… només per a assumptes catalans. No em sento concernit per uns ministeris, com ara el de Defensa que deixa que dos sonats es posin damunt d’un tanc i amenacin Catalunya sense que els passi res. Mentrestant fa més de dos mesos que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó per pujar al damunt d’un jeep de la Policia a demanar als manifestants que marxessin a casa seva.
No em sento concernit per les decisions d’una ministra de Defensa que diu que l’exèrcit espanyol “està preparado par hacer frente a los delirios separatistas” mentre acusen a Marta Rovira de mentir respecte de les amenaces de l’Estat d’aplicar la mà- xima violència contra els ciutadans que no acceptessin el 155.
Em sento molt lluny dels polítics que durant la campanya electoral passada no han aportat una sola mesura coherent destinada a millorar les condicions de vida dels catalans i a respectar el seu dret a decidir. Com no em sento protegit per un sistema judicial que ja ha anunciat querelles noves a més de quaranta dirigents polítics catalans. I abomino absolutament d’una monarquia imposada per Franco i encarnada per una família de puteros, corruptes i aprofitats.
Per això i malgrat que la república catalana no té reconeixements institucionals, jo em sento plenament identificat amb els valors republicans d’igualtat davant la llei, de fraternitat entre ciutadans i de llibertat per a decidir el propi futur.
I no penso renunciar mai a aquests valors republicans. Mai.
