Neus Aguilera i Vilamajó, filla de la Pobla de Claramunt, és aquesta empresària i administrativa de cinquanta-nou anys que, des de fa temps s’ha convertit en una fotògrafa reiteradament habitual de diverses convocatòries fotogràfiques, a casa nostra, que l’han fet mereixedora d’una considerable suma de reconeixements i premis.
Per a aquesta avinentesa, un interessant recorregut pel seu perfil personal i biogràfic ens permetrà de veure justificades les raons per les quals -en dates recents- la presentació pública de la seva obra l’ha portat a ocupar la important escala de finalista del Premi Catalunya de Fotografia, ja el passat 2021, i aquest 2022, de la Federació Catalana de Fotografia. Això és, Aguilera des de ben petita i de la mà de la seva mare ha tingut una important vinculació amb el món de l’art, en concret pel que fa al dibuix i a la pintura (Escola d’Arts i Oficis de la Pobla de Claramunt), competències en què la seva mare n’és una significada artista. Per descomptat, i a propòsit que aquest univers, en definitiva de la imatge, està estretament lligat amb la imatge fotogràfica va ser precisament el despertar d’una passió per l’art fotogràfic el que en el seu moment la portaria a fundar el primer Arxiu de Fotografies de la Pobla de Claramunt a la dècada dels 80’; creant un espai de recopilació d’imatges de diferents episodis cronològics que constitueixen un valuós fons i testimoni històric d’aquesta població. A resultes d’això, és des de fa unes tres dècades que el vincle d’Aguilera amb el món de la imatge, essencialment els mitjans audiovisuals, es va fer cada cop més intens, arribant a confeccionar uns interessants muntatges de vídeo i també de curtmetratges.
Si més no, la seva passió per la fotografia li ve des de fa uns deu anys quan va sentir la necessitat, amb una càmera rèflex a la mà, d’adquirir uns coneixements competents –en matèria fotogràfica- assistint a cursets tallers i excursions fotogràfiques, una esfera de l’aprenentatge que aviat va animar-la a presentar algunes exposicions de les seves obres així com a participar en diferents concursos fotogràfics. Definitivament amb tot aquest recorregut, i en paraules seves, cal assenyalar que la fotografia hagi esdevingut la seva gran passió i que, d’aquesta, n’hagi arribat a construir un autèntic mitjà de comunicació; contribuint alhora a posar en el mapa a la pròpia Agrupació Fotogràfica El Castell La Pobla de Claramunt, de la qual durant un lustre en va ser presidenta.
I, és en dates recents que la seva notable puntuació als diferents concursos reconeguts per la Federació Catalana de Fotografia, l’ha portat una vegada més a conquerir un memorable grau de finalista amb el tema, “Violència masclistes”; un reclam, altrament una qüestió molt recurrent, que afecta moltíssimes dones. Certament, d’aquesta mostra fotogràfica se n’obté que, ella -com a dona- se senti compromesa amb la denúncia d’aquesta xacra de la societat (violències físiques, sexuals, econòmiques, psicològiques, culturals, simbòliques…). En definitiva, tenint en compte que són moltes, moltíssimes, i molt diverses les dones que han estat i són víctimes de violències, i, en conseqüència, aquestes es manifesten i s’expressen de moltes maneres, també són moltes i plurals les identitats i els cossos que han estat objecte d’una puntual mirada fotogràfica d’aquesta autora.
Això és, per a aquesta cita del Premi Catalunya de Fotografia, 2022, Aguilera es va proposar de representar i presentar -servint-se d’una model, bo i atorgant-li un singular llenguatge corporal- un missatge visual des del punt de vista fotogràfic, capaç de transmetre uns determinats estats emocionals i com no provocar unes sensacions consegüents; aprofundint en el grau de dolor de què són víctimes (per agressió física, sexual o psicològica tantes i tantes dones) pel simple fet de ser dones. Al capdavall, una col·lecció d’imatges, identitats de dones mostrades en estats de transgressió de la seva vulnerabilitat com a ésser humà, que ens conviden a posicionar-nos ideològicament contra qualsevol forma de violència masclista.
