En un treball -de fa un cert temps- del departament de Cultura de la Generalitat tot analitzant els models d’estat del benestar existents a Europa i les polítiques culturals dels països de la UE, aquest concloïa que n’existeixen quatre: Bloc nòrdic (Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Noruega), Bloc continental (Alemanya, Àustria, Bèlgica, França i Holanda), Bloc anglosaxó (Irlanda i Regne Unit) i Bloc mediterrani (Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal). Traslladar aquests blocs a l’àmbit econòmic és perfectament lògic -de fet, molts experts ho fan- per entendre moltes coses d’avui. I està clar que el bloc mediterrani surt bastant mal parat, amb tots els seus quatre protagonistes… És evident que les societats més avançades de l’Europa d’avui són les dels països nòrdics. Tots els indicadors oficials ho reflecteixen així. És allí on tenen millor qualitat de vida, això sí, amb una concepció del treball i de la vida diària molt diferent de la d’altres llocs del continent, i amb un dispendi d’impostos molt més gran que aquí. Sembla evident que quant més fred fa i menys hores del sol hi hagi, més avançats són els europeus… El nord sempre ha estat més potent que el sud. Difícilment, per molta enveja que ens donin, els catalans podrem ser mai com els finlandesos. Ni ells seran com nosaltres. Hi ha condicionants “externs”, no manipulables, diria quasi que “contra natura”, que fan impossible aproximar-nos més enllà d’una línia invisible. I el mateix podríem dir -hauríem de dir- si nosaltres ens fixem en el nostre sud… I si el bloc nòrdic viu més bé que tots, moltes vegades darrere un silenci sospitós enmig de la baralla d’utopies i fracassos en què s’ha convertit la Unió Europea, el bloc continental és el que mana, l’anglosaxó el que menja a part i fa el que vol i quan vol gràcies als seus amics eterns de més enllà de l’oceà, i el bloc mediterrani és aquell convidat forçat a la festa, que no s’acaba de fer mai gran. Aquest darrer és el “nostre” bloc, amb o sense una Catalunya independent. Som mediterranis. Genuïnament mediterranis. Aquests dies es parla molt de models d’estat, de camins diversos cap a mons que ens resulten desconeguts, per molts països independents que hi hagi en el món i siguin el nostre mirall. Bo seria que algú comencés de debò a explicar-nos per què Catalunya seria l’excepció del bloc mediterrani, si la cultura del treball i la força industrial d’Itàlia, per exemple, és tant o més forta que la catalana, i allí també s’estan menjant els mocs. Està clar que continuar com estem seria, segur, la pitjor decisió, però els catalans, més enllà de la força del sentiment, necessitem més dades clares per triar quina carretera agafarem en la propera cruïlla. Seguim avançant, cert, però cal saber cap on. I corre pressa. Deixo anar una reflexió que es comença a sentir molt: si la independència de Catalunya és el resultat del fracàs d’Espanya -que ho és-, també la profunda crisi del sud del continent és el resultat del fracàs de la Unió Europea, que, per cert, no és tota Europa. Ens convé de debò estar tot el dia pendents de models que són un fracàs? Jordi Puiggròs
