Mines de Riotinto, o la memòria d’una mutilació humana

145

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

A la província de Huelva, el Parc Miner de Riotinto rescata la memòria de milers d’ànimes lliurades a esforços titànics en l’acció d’escodrinyar –sempre en condicions deplorables- aquelles generoses entranyes de la Terra, destinades a detonar, esquinçar i transformar una regió pràcticament ignorada. Encara que lluny de Casa Nostra, doncs, val molt la pena una escapada per a una visita; un passeig per una successió de racons susceptibles de descobrir-te un paisatge gairebé irreal: d’una terra desmembrada, de pujols escapçats, retallats i laminats que despullen les seves intimitats amb una viva gradació de carmins, ocres i porpres; amb bellíssims estancs daurats i argentats.

Des de temps immemorials, l’home no ha cessat d’escorcollar els cobejats recursos minerals del seu territori més proper, i Riotinto no n’ha estat una excepció. Aquí -a l’entorn d’una antiga Necròpolis i a quatre passes de l’actual Nerva- tartessis, fenicis i romans hi van instal·lar improvisats poblats a mesura que anaven obrint galeries. Tanmateix, uns vint segles més tard comença a escriure’s la versió novel·lada del dia a dia d’aquests terrenys i de les seves mines; quan a l’any 1873 –arran del triomf de la Revolució Industrial- a la Gran Bretanya, els anglesos aconsegueixen del govern d’Espanya els papers per a crear la Río Tinto Company, una de les més fructuoses experiències empresarials del sector de l’extracció i de l’exportació minera a l’Estat espanyol. Després, a mitjan segle XX, les mines van passar a ser administrades, tot i que amb concessions, per gestors d’aquest país; i, aviat unes xifres agraïdes parlaran de milers d’operaris contractats, amb un nivell estimable de vehicles motoritzats –locomotores de vapor i elèctriques, amb un nombre indestriable de vagons- i amb una notable mecanització. Malgrat tot, a la dècada de 1970, l’activitat minera començaria a anar a menys i, un malaurat dia del 1984, un respectable col·lectiu de miners veien irremeiablement el cessament de l’activitat minera.

Avui, l’anomenat Parc Miner de Riotinto és un complex que, partint del fet dignificar la memòria històrica de milers de miners, des dels anys 80’ del segle passat ha intentat de rescatar qualsevol petjada de l’explotació minera del territori amb l´únic propòsit de donar-li un impuls econòmic en tant que destinació de patrimoni cultural i turístic. Definitivament, el Centre d’interpretació i de recepció del Parc alberga un extraordinari Museu, que està localitzat en el sí d’un edifici catalogat que havia funcionat durant molts anys com a Hospital. Si bé, en aquest i testimonial Museu es passa revista a uns tres mil anys d’història de la mineria amb tota mena d’escenaris i elements o instruments que et permeten una fàcil i corprenedora reconstrucció de la inhòspita i despietada quotidianitat de tants i tants treballadors, amb criatures incloses; sembla prevaler el propòsit de minimitzar el drama dels miners amb l’exposició del popular “Vagó del maharajà”, un vagó de luxe de l’Índia que va donar la reina Victòria d’Anglaterra a Espanya.

Pels voltants d’aquest recinte museístic, un itinerari pausat pel vell barri anglès, anomenat de Bella Vista, et permetrà d’apropiar-te de l’abast social de les famílies angleses; incomparable amb l’inhumà esdevenir quotidià dels habitats miners, a les colònies obreres. Més enllà, per últim, atès que hi ha limitacions per a l’accés a alguns pous o galeries subterrànies, una visita a la Mina Peña del Hierro, a una certa distància, és una experiència d’ofec -amb casc i tot- per a un descens esfereïdor. De retorn a la superfície, un viatge en aquell tren miner que anava de Río Tinto fins al port de Huelva et transporta per un recorregut de ponts, de túnels i d’abaixadors d’aquells de pel·lícula.