En relació a l’article “L’exemple de les immatriculacions de Maians: un cas, entre molts” signat pel Sr. Joan Casajoana i publicat en aquest diari el passat desembre, des del Bisbat de Vic voldríem explicar als lectors la nostra posició, en defensa de la veritat dels fets:
Entre els anys 1998-2015, el Bisbat de Vic, d’acord amb les normes legals vigents, va immatricular un total de 303 finques, majoritàriament, esglésies i temples de culte, que no havien pogut ser immatriculats abans, perquè les lleis no ho permetien.
Aquest va ser un procés completament legal i en cap cas es tractaria d’una apropiació, ni expropiació, ni molt menys d’un espoli, com algunes vegades s’ha dit: l’Església va registrar el que documentalment li constava com a propi i que no tenia cap propietari anterior al seu nom, presentant tota la informació requerida i amb la supervisió professional d’una pluralitat de tècnics independents i imparcials.
Com sempre hem dit, si en aquest procés s’hagués comès alguna errada, estem oberts al diàleg. Així també ho hem manifestat sempre en relació amb el conjunt parroquial de Sant Andreu de Maians. Tanmateix, creiem que no es pot desqualificar de manera general el procés de les immatriculacions, que, tot i els milers de propietats de l’Església a Catalunya implantada al país de fa mil·lennis, fins ara, el Govern només n’ha informat de 5 reclamacions en tot el territori.
Al llarg dels anys, els cristians han construït esglésies, cementiris i edificis per a les finalitats pròpies de la comunitat cristiana: el culte, la transmissió de la fe, la caritat amb els més necessitats i la vida fraternal. Les propietats de l’Església, per tant, són béns eclesials, del poble cristià, que té dret, també a dia d’avui, a posseir béns per a la vida pròpia de la comunitat, sempre al servei del poble i de l’Església i mai com a font de riquesa o acumulació de béns. En moltes ocasions, aquests béns, a la vegada, estan oberts a tota la ciutadania i, en molts casos, suposen un patrimoni artístic que és una riquesa pels pobles i pel conjunt de la societat.
Així, les immatriculacions han estat regularitzacions davant de registre de béns ja posseïts prèviament per l’Església, en cap cas apropiacions de cap bé aliè. Recordem que la inscripció al registre de la propietat –immatriculació– no atorga el dret de propietat, només el fa públic. A més no és obligatòria.
Pel que fa al cas concret de Maians, la parròquia, la rectoria i el cementiri de Maians es van construir sobre un terreny que fou donat als veïns del poble per aquesta finalitat. Aquesta donació es va fer amb la condició que si en algun moment el terreny es dedicava a una altra cosa diferent que una església, s’hauria de tornar als descendents dels donants.
Des del Bisbat s’ha deixat clar que la voluntat de l’Església, també explicitada en les seves lleis sobre els seus edificis (el Dret Canònic), no és pas canviar res i respectar la voluntat dels donants i del poble de Maians respecte a la parròquia i cementiri. Així, una vegada aclarida la situació amb els representants de l’Ajuntament, hem engegat els tràmits per explicitar al Registre que el terreny sobre el que s’edifica el conjunt parroquial de Maians (temple, cementiri i rectoria) –del qual la Parròquia n’és titular– és de propietat veïnal i que ho seguirà essent sempre que es respecti la voluntat del que el va donar.
A més, ni l’Ajuntament ni els veïns en el seu conjunt han gestionat mai l’església, sinó que ha estat el rector amb els seus feligresos qui ho han fet al llarg dels anys. Així: les despeses ordinàries de l’església s’han pagat sempre amb dels donatius dels fidels; la Parròquia va ampliar, el 1959, les seves propietats mitjançant una compra d’un terreny contigu al cementiri (el camp del rector), o l’Ajuntament de Castellfollit del Boix va acordar administrar els cementiris parroquials (inclòs el de Maians) el 1979, sempre que el Bisbat de Vic hi accedís, reconeixent, per tant, que la propietat és de l’Església, entre altres exemples.
