Les dues morts de Xavier Vinader – Jaume Singla
L

24 d'abril de 2015

Vaig conèixer en Xavier Vinader quan ja havia patit la primera mort.
Em refereixo al fet que, si ja havia estat incòmode i perillós per al franquisme residual de finals dels 70, principis dels 80, per a la “incipiente democracia española” Xavier Vinader continuava sent un professional incòmode. Incòmode perquè a diferència dels líders polítics de l’esquerra, mai va renunciar als seus valors ètics.
Quan els aparells de l’Estat -protectors de l’extrema dreta violenta- el varen perseguir pels seus reportatges d’investigació, la justícia, que continuava sent la franquista, el va condemnar a set anys de presó. Felipe Gonzàlez el va indultar per treure’s el problema del damunt. A la presó, Vinader, no va deixar de treballar i quan va sortir del captiveri va publicar una sèrie de reportatges sobre la corrupció que hi havia a l’interior de les presons espanyoles. Llavors, l’empresa periodística per a la qual treballava, el va marginar fent-li fer treballs innocus que no molestessin la placidesa de la digestió dels González, Guerra, Pujol, Martin Villa… o Banesto, Popular, Bilbao o La Caixa. “Una cosa es la libertad de prensa y otra es molestar a los poderes facticos” li varen dir. I en aquella Espanya de la Transició, tenir antecedents penals i fer periodisme d’investigació, era una activitat d’alt risc.
Els periodistes que varen renunciar a publicar la veritat, foren recompensats amb programes i encàrrecs de televisió que els donaren fama i diners. Als marginats pel poder, com en Xavier Vinader, els varen deixar tancats en un despatx movent papers.
A en Xavier Vinader li dec la vocació periodística. Llegia tots els seus reportatges i era el primer en comprar l’Interviu, cada vegada que hi havia un treball d’en Xavier. I quan he tingut dubtes sobre un reportatge polèmic, he pensat en l’exemple d’en Vinader i l’he tirat endavant assumint tots els riscos.
El vaig conèixer personalment, després del seu exili, quan era “delegat” a Barcelona d’una publicació amb seu a Barcelona, però amb la direcció a Madrid. Vàrem treballar en un reportatge que jo tenia recança a publicar però que si al mateix temps sortia a la premsa nacional, em feia sentir més segur. Finalment ell no va rebre autorització de Madrid -era ofensiu per a l’aleshores director general de TVE- però jo sí la vaig rebre del meu director en Francesc Català, i es va publicar a La Veu. Aquell ha sigut el meu reportatge més transcendent i, irònicament, el que va rebre més elogis a nivell nacional.
Ara que en Xavier Vinader ens ha deixat, ja no tenim periodistes de raça com ell… però si n’hi hagués, tampoc tenim empreses periodístiques valentes que ho volguessin publicar. I així ens va.
Jaume Singla

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta