L’equilibri mundial
L

22 de febrer de 2023

La globalització va ser una resposta per a un món a la cerca de l’eficiència i la igualtat. Les fronteres comercials s’esvaïen i els productes es podien comprar directament en els llocs on tenien millor preu, normalment a causa d’una mà d’obra més barata. Així en països de primeres matèries, es van incorporar processos productius més elaborats i van deixar de fer-se on hi havia el consum. Tot es justificava per la solidaritat, quan probablement només hi havia un benefici econòmic immediat i no una estratègia de llarg termini. Això va comportar una forta desindustrialització a Europa, increment de la logística i l’aparició de nous magnats que feren servir la seva riquesa i influència per augmentar el pes econòmic de les seves regions.

Anava bé als interessos polítics per l’afany d’acréixer el poder i influències. Ja no n’hi havia prou en enriquir-se amb el comerç, comprant el que els mancava i venent el que es tenia en excés. Volien assegurar-se posicions amb què fortificar el seu futur i agegantar tot el possible els guanys, sovint amb beneficis marginals més propers a la zona de consum. Però amb això arribaren també els xantatges. “Us tancaré l’aixeta del subministrament si no us alineeu amb els nostres interessos”. I això, quan es tracta de productes de primera necessitat, porta el conflicte més enllà de l’economia.

Els ha patit Alemanya, que tenia en l’aliat rus un soci energètic amb qui desenvolupar la seva indústria. Al igual que els països que havien seguit l’exemple xinès per vendre productes a bon preu, sense l’exigència de les prestacions socials corrents a Occident. I ara tot plegat ha entrat en crisi. Hom veu la importància de no patir pels xips taiwanesos, la dependència de gas i hidrocarburs, o per les escassedats de tants productes amb les que no es comptava. Molts s’adonen i callen, que l’empremta de carboni d’incendis, vaixells i avions supera amb escreix la produïda pels perseguits vehicles individuals i, ja no diguem de l’agressió mediambiental que provoquen les deixalles que la civilització genera.

Estem davant de nous equilibris geoestratègics, noves tecnologies i noves necessitats. S’intenta comprar energia on sigui. Guanya pes l’Àsia Central. Torna la Ruta de la Seda per vehicular altres productes. Es cerquen les anomenades Terres Rares, que alguns ja fa temps van acaparar. S’embolcallen amb nous paradigmes per amagar les febleses i per mantenir o canviar l’ordre mundial, depenent de si s’està a dalt o a baix de la piràmide. I es mira amb temor com es podrà nodrir una població que no para de créixer sense renunciar a uns nivells de benestar que han estat arreu la meta de moltes generacions.

Hi ha qui predica tornar a ser autosuficients. A saber aprofitar el que es té i gaudir de la diferència. Les economies d’escala es volen canviar per l’autosuficiència i tornar a una vida bucòlica de camps conreats i mercats de proximitat on bastir-se segons les estacions. I això comporta un downsizing al qual no tothom està disposat. Molts joves d’avui diuen, que, en l’època dels besavis, l’aigua de les fonts era neta, fresca i a l’abast del caminant, però ni saben com vivien, ni per què van deixar el camp per anar a les ciutats. Costarà trobar noves vies, perquè no es plantegen debats transparents. S’està en la cursa de la gallina, aquella del “rebel sense causa”, entre pors, manipulacions i interessos, en un entorn cada volta més crispat i degradat, i on cada vegada costarà més trobar l’assossec.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Llegeixes els llibres que et regalen per Sant Jordi?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta