Per què hi ha persones que els diumenges es comencen a posar nervioses o apàtiques veient que s’acaba el cap de setmana i d’altres encaren els dilluns amb energia i entusiasme?
Per què hi ha persones que gaudeixen amb allò que fan i altres que, tot i que ho pateixen, que no ho gaudeixen, no fan res per canviar-ho?
La resposta podria trobar-se en el fet de tenir un propòsit de vida i viure-hi en coherència, és a dir, en fer que la mateixa vida tingui un sentit. En definitiva, viure d’acord amb el que un és, amb el que un vol i no amb el que la societat, la família o el vent l’ha portat a ser.
Dit així, som-hi doncs, no? Busquem el nostre propòsit i apa. Aquí ens trobem amb el primer mur: Ser autèntics i honrar-se a un mateix és gairebé un acte heroic, sobretot ara què les xarxes socials exerceixen una poderosa influència. Dediquem poc temps a conèixer-nos, a saber qui som, a descobrir i honrar els nostres desitjos, a escoltar l’ànima. És més fàcil anar amb el pilot automàtic encès i en cas de que vingui qualsevol malestar, ja l’anestesiarem mirant un episodi de Joc de Trons.
Descobrir que som lliures de triar i d’escriure la nostra història comporta una gran responsabilitat acompanyada de resiliència, de curiositat, d’actitud d’aprenentatge constant i de fer-nos preguntes.
Durant el confinament un dels fenòmens més recurrents va ser les crisis existencials. Un cop vist que la vida pot canviar en qualsevol moment i que tots pengem d’un fil, ens preguntàvem si realment vivim com voldríem, si el que fem té sentit. Si tot és tan efímer, millor desconnectar el pilot automàtic i aportar significat a la nostra existència, no? Quina pressió! Arribats a aquesta conclusió, si m’analitzo i resulta que no sé quin és el meu propòsit, què? Estic condemnat a una vida sense sentit?
I que ningú s’enganyi, si resulta que sí, que tinc un propòsit clar, que ningú es pensi que està circulant en una autopista directa a la felicitat. El despertador continua sonant, les dificultats no desapareixen per art de màgia i et continues cansant igual. Ara bé, darrera de tot plegat hi ha una vida amb llibertat i amb respecte cap a un mateix. Hi ha autoconeixement.
El fer-nos preguntes ens ha portat a un canvi de mentalitat. Ja no volem les mateixes coses, ni prioritzem el mateix. Fenòmens com la Gran Dimissió dels Estats Units ens ho recorden.
Voldria acabar aquest article amb una nota molt optimista dirigida a aquells que desperten i es pregunten: què estic fent amb la meva vida?, als estudiants que han de triar què estudien i ni idea, als pares que es preocupen per si els seus fills trien una carrera que tingui “sortides”: hi ha llum al final del túnel, però com deia David Allen, cal recorre’l fins al final. Vivim en plena era tecnològica, on tot canvia a una velocitat vertiginosa, on les professions són cada cop més difuses, on els robots ens amenacen i estem més desarrelats que mai. Qui busca, troba i la necessitat de saber qui som ha desembocat en un munt d’eines al nostre abast que ens ajuden a trobar respostes.
Podem tenir excuses o resultats, tu que tries?
