11.1 C
Igualada
Diumenge, 25 febrer 2024

Un article de

L’Editorial: “Sense la terra no som res”
L

Publicitat

Estem aquests dies atents a la intensa mobilització que fan els pagesos i ramaders en la lluita pels seus drets, tallant amb els seus tractors carreteres de tot el país i arribant fins dins de Barcelona, alguns d’ells procedents de l’Anoia. Fa temps que al camp se li ha acabat la paciència. Aquesta és la sensació, fins al punt que ja no aguanten més. I ens temem que, com sempre últimament, ha agafat amb el pas canviat als governs, que es llencen la pilota els uns als altres.

La sequera que afecta la mida i la qualitat de les collites, la política de marges que apliquen les grans cadenes de distribució i, sobretot, l’excés burocràtic i reglamentista amb què la Unió Europea fa front al sector ha fet que la ruïna de moltes explotacions sigui més una realitat que una amenaça. La competència de tercers països amb regulacions molt menys estrictes està enfonsant les rendes.

“Fa temps que al camp se li ha acabat la paciència. I ens temem que, com sempre, ha agafat amb el pas canviat als governs, que es llencen la pilota els uns als altres.”

Ara, el bloqueig de carreteres i nusos logístics encén totes les alarmes, talment com va passar fa uns dies a França. I segurament darrere vindran altres sectors. Estem en un evident esfondrament de l’Estat del Benestar, com ja va advertir el president francès Macron fa uns mesos. Malauradament, però, acaben pagant justos per pecadors.
Som testimonis també d’un ridícul comportament dels sindicats majoritaris, absents, evidenciant una crisi que ha estat superada per un moviment que no han sabut controlar ni representar.

L’agricultura és una matèria extraordinàriament sensible perquè comporta el proveïment d’aliments per a la població, però també ho és el transport de mercaderies, en altres moments també protagonista de mobilitzacions. Tots hauríem de ser conscients, al mateix temps, que sense la terra no som res, actitud i sentiment que no només s’empatitza aplaudint als carrers davant les marxes de tractors o en tertúlies de sobretaula, sinó omplint la cistella cada setmana amb productes de proximitat. Si no ho fem, encara que sigui més car -també més sa- al final, quan no quedi ningú de casa, pagarem les avellanes de Turquia a preu d’or. I ja no serem a temps de recular.

Compartir
Publicitat
Més notícies:

L’enquesta

el + llegit

Més notícies