Fa algunes setmanes, La Veu va publicar un extens reportatge sobre la planificació i autorització, en alguns casos, de parcs fotovoltaics i eòlics en força municipis rurals de la comarca. La sola visualització en un mapa de l’elevada quantitat de projectes presentats ja demostrava que teníem al damunt una evident amenaça de destrucció del nostre paisatge. Era d’esperar que hi hauria una reacció contrària des de diversos sectors, i així ha estat.
Aquesta setmana, alguns ajuntaments i consells comarcals han exposat la seva preocupació per aquests projectes. Tot i que ha tardat força, al final des del Consell d’Alcaldes de l’Anoia també s’ha deixat notar aquesta sensació.
Pot semblar que, en un moment en el qual tot el que té a veure amb les energies renovables és benvingut, sigui contradictòria la posició contrària contundent i majoritària a la planificació de macroprojectes de parcs solars i plantes solars fotovoltaiques. De fet, aquesta sortida econòmica és habitual en el paisatge d’altres comunitats de l’estat espanyol i en alguns països europeus. Està clar que la nostra societat ha de virar vers una transició energètica neta i ecològicament sostenible, però també ho és que s’ha de vigilar com es fa. Aquesta és la qüestió.
Cal tenir en compte l’impacte que suposarà per al territori el que creiem és mostra d’una planificació descontrolada, amb evidents sospites d’una especulació econòmica. El que també és curiós és que ens recordem sempre de Santa Bàrbara quan trona, perquè aquests projectes fa temps que volten per despatxos de l’administració pública. O algú els amagava, o algú badava.
La transició energètica s’ha de fer escoltant els territoris. Ha d’existir, clar, un equilibri territorial que permeti a pobles amb menys activitat econòmica, tenir una sortida de futur, però amb lògica i sentit comú. Al cap i a la fi, el sol surt cada dia per a tothom.
