El panorama que ens deixa aquest paisatge representa la cara i la creu d’un sector, i la petjada és evident: una i altra cosa són la contraposició d’un sector que ha viscut -i viu- una revolució de grans proporcions, on res és ja com era. El màrqueting, la distribució i l’impacte visual s’han imposat per davant de la producció a gran escala, que ja fa temps va passar a d’altres països, preferentment asiàtics o africans. Un model de produccions curtes, especialitzades, de ràpida confecció i sobretot imminent arribada a les botigues. El canvi ha rebentat el mercat, ha obligat a primar la creativitat i la innovació per damunt de tot, molt més que fa uns anys, i a baixar els costos, reduint la mà d’obra fins a proporcions que, per a una ciutat de gran tradició tèxtil com Igualada, són gairebé ridícules.
Aquí és on hauria de prendre tot el valor possible el debat sobre l’aposta pública preeminent per un sector industrial que, vist el vist, poc ajudarà a la plena recuperació ocupacional de la ciutat i de la comarca. Hi contribuirà, segur, però com tants d’altres que sobreviuen o creixen sense ajuts públics i ressò mediàtic. Seria interessant creure de debò en una planificació més destinada a la diversitat industrial i econòmica -també del sector terciari- prenent com a referent la Conca d’Òdena.
L’aposta no ha de ser només “salvar” uns sectors determinats, sinó cobrir-nos les espatlles per demà.
