L’alimentació és un camp en què la ciència està molt oberta i permet enriquir els coneixements des de molts punts de vista. Darrere els científics hi anem els professionals de la salut, que rebem una formació al respecte sobre una base de coneixement sanitari, i altres professionals també de la salut però més centrats en l’alimentació i els seus efectes. Els veterinaris, enginyers o biòlegs també han fet seva la nutrició, però més enfocats a les empreses d’alimentació i laboratoris. També tindríem els cuiners i el món de la restauració que de menjar bé en saben un munt. En el vessant esportiu també s’hi treballa com si fos un aspecte més de l’entrenament. I per últim, hi som tots plegats quan ens enfrontem a cuidar de les nostres famílies escollint què comprem, on comprem, com comprem.., però també com cuinem i com organitzem els àpats.
Fins aquí poca prevenció, ja que l’important per a tots plegats és que els nostres pagesos, ramaders i tots els que participen de la cadena alimentària facin possible disposar de menjar el dia de demà. Perquè un dia es passa, però el futur…
Ara bé, la salut social depèn molt de com organitzem els àpats. La salut personal se subordina a com mengem. Importa com arriben a la taula, quin respecte tenim pel menjar i per les nostres cuineres. I, en el fons, pel significat espiritual que té el menjar ja que, tant si som com som, com si som el que mengem la satisfacció del menjar la veiem reflectida en la cara dels altres. I treballant a nivell experimental allò que és el costum de menjar o beure ens pot fer arribar a certes conclusions que són bastant indiscutibles. El reflex de la gana o set s’activa pel costum a la qual associem el fet de menjar o beure. Podem relacionar aquest costum de menjar a una hora determinada, quan fem un esport concret, quan escoltem la melodia del final d’una sèrie, quan passem prop d’un establiment que ens atrau, i tants d’altres. I ens acaba alterant més que el fet de no tenir menjar disponible quan s’activa la campana del costum (la de Pavlovsky) que el fet no disposar de menjar durant un període llarg de temps.
El reflex de la sacietat té a veure amb la consciència de com mengem o com bevem. En aquest reflex és més evident que “El com importa”.
L’aspecte científic del menjar barrejat amb la manera d’interpretar la realitat ens fa assumir decisions de “Com mengem, què mengem o quan mengem” sense tenir tota la informació necessària per estar segurs del paper positiu de les nostres accions. O sigui, els canvis o costums que fem o tenim poden no ser correctes, però el fet que nosaltres ho fem amb bona intenció ja genera una satisfacció real.
I, al contrari, certs prejudicis o opinions pròpies o alienes poden generar aversió respecte certs aliments o hàbits. I algunes vegades podem ser fanàtics i imposar el menjar “saludable”, però “amb mala llet”.
La nostra societat és molt sensible a l’efecte preventiu i molts dels productes fabricats com a suplement i també molts dels aliments naturals sense envasar tenen a dia d’avui un afegit en el nostre subconscient amb aquest efecte preventiu. Com diu la dita: “No es pot posar la bena abans que la ferida”. Els canvis preventius en general estan poc fonamentats, o més ben dit costa de trobar els autèntics fets que els han situat com a preventius i moltes vegades, com a professional o com a usuari, seguim la influència preventiva sense demanar-ne més explicacions. Aspecte aquest de les explicacions crític (clau) en el procediment científic. El 1901 (THE FALLIBILITY OF SCIENTIFIC EVIDENCE IN MEDICAL JURISPRUDENCE. By T. S. HOPKINS, M.D., Thomasville, Ga. Atlanta J Rec Med. 1901 Nov; 3(8): 534–538.) consta com la primera data en què apareix publicat el terme “evidència científica”. Reflexió aquesta que m’ha fet venir al pensament que l’evidència d’algunes afirmacions nutricionals actuals, a l’antiguitat se sustentarien en la “Divina Providència”.
I per proposar algun canvi que estimuli l’esperit observador ara que hi ha una mica de temps lliure. Proposo que si sortiu a la muntanya a gaudir caminant, el menjar que faríeu abans de sortir per no patir pel camí, l’emboliqueu bé per poder-lo assaborir si fa falta pel camí. Si no fa falta, millor en acabar.
A nivell de causa-efecte, menjar (amb la idea de no passar gana i més del que és habitual) les hores abans de fer activitat no té un efecte negatiu directe, però a nivell estadístic (si estudiem el procés moltes vegades) s’acaben produint afectacions de la salut. Portar menjar quan sortim a caminar per si de cas ens perdem o ens endarrerim pot ser útil. Però el que no s’associa a problemes directes seria menjar en acabar. I en tot cas, si em voleu comentar com us resulta aquesta prova, us respondré agraït: xtous 001@cofb.net
