La Pastisseria Targarona té els seus orígens als baixos d’un edifici d’habitatges, del número 17 del Carrer del Roser, a l’any 1929. En aquest emplaçament, el primer mestre pastisser del que seria un important negoci familiar -la nissaga Targarona- va ser un veí de la població de Sant Joan Les Fonts (La Garrotxa), Francesc Targarona i Ros; el qual no va tardar a fixar la residència a Igualada tot just veure un anunci sobre el traspàs d’una pastisseria, inaugurada feia poc, amb tot luxe d’elements ornamentals propis del Noucentisme, pel pastisser Alexandre Vinyals; qui, de retruc, havia vist popularitzat aquest establiment amb el reclam del “Cal Xandri”, de fet el seu propi renom.
D’aleshores ençà, i superant l’impàs derivat de la Guerra Civil i una no menys difícil i llarga postguerra, la història de la Pastisseria Targarona és la història -en un primer capítol- d’un diligent i incansable negoci familiar d’aquesta primera generació, en uns anys prou convulsos. Seguidament, a partir de la dècada dels anys 50’, una segona generació va passar a regentar la titularitat d’aquest comerç. Es tractava de Montserrat Targarona i Guitart, filla única de Francesc Targarona i Ros i de la igualadina Antònia Guitart i Puig; que es va casar amb Josep Guasch i Mayner, també pastisser i originari de L’Arbós (Alt Penedès).
Amb la labor professional d’aquests pastissers vocacionals, el negoci va anar prosperant gràcies al prestigi que els va anar concedint, al llarg dels anys, una molt fidelitzada clientela. Recentment, uns anys després d’inaugurada la nostra centúria, a l’any 2005, el senyor Josep Guasch i Mayner va ser rellevat en l’ofici de pastisser pel seu fill petit, Josep Maria Guasch i Targarona, el qual està compartint el negoci familiar amb dues de les seves germanes: la Maria Antònia i la Montserrat, unes dones que des ben joves -sempre- han estat despatxant molta dolçor i simpatia a igualadins i forans.
De generació en generació, doncs, aquest establiment, amb aquell testimonial i impol·lut segell estètic dels anys del Noucentisme, que s’ha perpetuat fins als nostres dies; també ha figurat per la talla professional dels seus mestres pastissers fins a conquerir una destacada notorietat no solament pels seus típics productes tradicionals -les coques de nata i fruita, els braços de gitano o les sares- sinó per una resolta innovació en la producció pastissera de la qual n’ha estat i n’és protagonista qui porta el timó de l’ofici, Josep Maria Guasch i Targarona; el qual ha aconseguit fer mereixedora de diferents premis a aquesta quasi centenària però tan familiar pastisseria.
Altrament, de fa uns anys, malgrat una situació de crisi que afectava no solament a la producció sinó també al mercat, la Pastisseria Targarona va resoldre de dur a terme una reforma substancial de la botiga, projectant-ne una ampliació i obrint un espai per a la degustació dels seus pastissos, amb un Saló Degustació; una aposta que s’hagués quedat curta si no s’hagués procedit, a la vegada, a presentar aquell segell d’identitat de la casa -independentment del despatx de la botiga- a una clientela més plural; projectant-se cap a diferents serveis privats i públics del camp de la restauració.
Totes les dades d’aquesta memòria estan registrades i formen part del Fons de Documentació de Carmel·la Planell i de La Veu de l’Anoia.
