Moltes nacions de l’antigor no tindrien més habitants que els d’una vila mitjana d’avui. Aleshores jutjar era cosa de reis. Eren qui conduïa el poble. Eren propers. A qui s’anava a demanar protecció i consell. No vivien en palaus allunyats. Eren capaços de fer justícia quan hi havia litigis personals. La millor imatge és la del rei Salomó davant dues dones que deien ser la mare del mateix nadó. Però a poc a poc jutjar s’ha anat banalitzant. Ara ho fan en nom de l’estat uns funcionaris ben preparats. Però només apliquen les lleis. No se’ls demana que facin justícia. I les innocències i culpabilitats les decideixen molta gent més. Des dels que apliquen les penes dels telediaris, els mitjans de comunicació i aquells que donen lliçons d’ètica i bona conducta. Ho fan utilitzant els criteris que consideren adequats. A vegades interpretant les lleis de l’ordenament jurídic. I altres advocant qualsevol argument que ajudi els seus interessos. Diuen tenir la raó. Són els altres els que estan equivocats. Ells sempre són els bons.
Quan s’està en guerra és fàcil desqualificar els contraris. Nacions senceres es converteixen en dimonis per justificar la violència. Alemanys, russos, moros, francesos i espanyols… Tots han estat bons i dolents segons la circumstancia i el bàndol des del que se’ls mirava. Però el mateix es fa en temps de pau. I els enfrontaments es generen de manera encara més tèrbola. Poden ser membres de col·lectius religiosos (jueus, musulmans, cristians…) o d’entitats (fins i tot com el Barça, l’Espanyol o el Madrid…) Qualsevol etiqueta es pot acabar convertint en una nafra. El que continua invariable és que els contraris són sempre els dolents.
Tothom té qualitats i defectes. Però per a uns els encerts són fracassos i a l’inrevés. Ningú es pot estalviar els comentaris dels qui s’envolten. Tampoc fer-ho sempre tot bé per a tothom. Per això no s’hauria de jutjar gratuïtament. Ningú està en posició de fer-ho de manera equànime. Es fa massa des la subjectivitat o de l’interès, perquè no hi ha altres realitats que les percebudes. Ni tantes mentides com les que es capten amb els nostres sentits. Les evidències sovint es demostren equivocades. I la ciència ha d’anar rectificant molts dels axiomes que havia donat per bons, a la llum de noves troballes i descobriments.
Les denúncies són massa sovint frustracions i fracassos personals, que s’amaguen darrere els errors dels altres. Més val utilitzar les pròpies equivocacions per fer-les vies de millora. I escriure amb el dit a la sorra, pensant que només els nets de culpa són els qui poden tirar la primera pedra, sabent que estem sols, amb la nostra consciència.
