Jocs Olímpics
J

24 d'agost de 2012
london-olympics-2012-24a.jpg

Aquest aparador mundial s’ha convertit en una de les icones més esperades de la nostra època. Cada quatre anys es crea un espai-temps per tornar a parlar de les proeses dels grans atletes, moltes artificioses i sovint fruit del laboratori. El país amfitrió ensenya les seves capacitats abocant-hi diners a dojo. Per això alguns iconoclastes es pregunten si no ha representat ara un luxe massa costós pel Regne Unit, quan s’està patint la crisi econòmica i social més important des que es va acabar la Segona Guerra Mundial i quan el govern del Primer Ministre Cameron està fent retallades que provoquen estralls entre els britànics. Molts són els que es pregunten si dedicar tretze mil milions d’euros, per setze dies d’espectacle, ha estat la millor opció. Alguns experts consideren que aquests recursos podrien haver-se destinat a altres prioritats, malgrat que bona part dels diners es recuperin amb espònsors, drets televisius i entrades. Està clar que per algunes seus, com Barcelona, els Jocs van servir per a molt més que per la seva vessant específicament esportiva. Es va demostrar al món que Catalunya i Barcelona eren una realitat i no un somni. Que hi havia una manera de fer i sentir. Les obres que es van endegar aleshores, encara s’aprofiten ara. En canvi, les que es van fer per l’Expo de Sevilla, en el mateix any, van tenir un impacte extraordinari només durant aquell període i després s’han anat degradant sense que aquell impuls s’hagi traduït en un pas endavant en la modernització ni de la ciutat, ni d’Andalusia. Però a Londres no li calia. És una ciutat prou coneguda i que funciona com un espai de negoci mundial, amb o sense les Olimpíades. El cost dels Jocs no ha parat de créixer. Abans de Barcelona es gastaven 5 milions de dòlars, que ací van passar a 11,8. Mil vuit-cents milions de dòlars a Atlanta el 1996 – la ciutat de la Coca Cola, que va esponsoritzar l’esdeveniment – dos mil milions d’euros a Sydney, tretze mil milions a Atenes el 2004, trenta dos mil milions a Beijing, que va fer dels Jocs una demostració de la seva capacitat econòmica i política… I s’hauria d’afegir la “inversió” en la formació d’atletes, per fer un “bon paper a casa”… Per això els iconoclastes impenitents, amb un somriure irònic, diuen que potser hi hauria una forma d’ajudar a Grècia a sortir de la crisi. Aquest petit estat, bressol cultural de l’esdeveniment, avui tan criticat i prostrat, podria ser sempre el país organitzador. Les infraestructures serien permanents i es podrien anar millorant sense despeses massa elevades. Els atletes coneixerien els estadis i els escenaris on s’han de celebrar els Jocs. Hi hauria una estructura més eficient i menys costosa de jutges i experts. I tampoc caldria que les delegacions haguessin de ser tan nombroses, amb personal que no competeix, sinó que s’apunta a les fosques conxorxes organitzatives, les comissions, els viatges, els dinars, les vetllades orgiàstiques i negocis estranys. I els atletes podrien centrar-se en lluitar per superar-se (el “citius, altius i fortius”). És clar que aquesta és una de tantes utopies amb les que estranyament conviu una humanitat mercantilitzada on els símbols esdevenen reclams publicitaris i els valors es converteixen en esquers comercials. Institucions, com el COI, que tan subtilment ha sabut utilitzar l’energia de la cobdícia i l’afany de notorietat, apel·lant de manera grollera els més baixos instints de les persones, en lloc de fer-ho premiant l’esforç callat, la generositat i el respecte pels altres, com inicialment s’havia previst. Perquè, en el fons, als comitès organitzadors dels Jocs els importa poc el foc i l’esperit olímpic. El que interessa és ser “els millors de la història” i els diners que recullen. Per això posen la botiga més gran de records prop dels atletes que hi competeixen. Perquè hi comprin ells i els que els acompanyen. Tant els fa els tripijocs d’alguns per a apropar-se a les cobejades medalles que obren la porta de la glòria que dóna la victòria. I les masses reclamant nous ídols a qui adorar, es diguin Bolt o Phelps, siguin nens entremaliats o persones de profit. Així es senten importants i poderoses, mentre miren embadalides l’espectacle per la televisió, assegudes al sofà de casa.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta