It’s a hard rain’s gonna fall

97

Bernat Roca

S’havia assegurat de tancar la porta de l’adoberia abans de creuar la passera. L’aigua corria vermella com de costum, barrejada amb llots pudents i terra argilosa. Va agafar el tatxot, l’entaforà a la boixarrera i l’aigua va deixar de vessar. En acabat enfilà l’aragall amunt. El carreró feia pendent i l’aigua de la pluja regalimava una mica des dels carrers de dalt. Va mirar els núvols d’aquell dia rúfol. Serien quatre gotes, va pensar. La feina era com sempre esgotadora i alhora gratificant. “Per sort no ens en falta, Joan”, sempre deia el pare. Però ara el pare ja no hi era. I ell havia de fer-se càrrec de l’adoberia. El recordava escrivint, però sempre coses sobre la fàbrica i l’ofici. Era un lluitador. Els llibres de comptes eren la seva bíblia, però no li agradava gaire llegir. “Hi ha dues coses que afebleixen, fill”, solia dir. Una era l’amor i l’altra la lectura. “Pensa en Aquil·les fill meu! Tan fort i tan valent i va morir per un detall, per l’amor de sa mare en no submergir-lo tot sencer a l’aigua del riu Estígia quan tractava de fer-lo immortal. Ai l’aigua… L’aigua de la vida, d’on venim tots. Diuen ara que l’home ve del mico, fill meu. Però jo crec que els igualadins venim dels peixos, fins i tot tenim l’aigua a l’escut de la ciutat. Els peixos vius van contra el corrent fill; en canvi, als peixos morts se’ls emporta. I els d’Igualada som gent que sempre se’n surten de tot”. Va acabar de pujar fins a casa i un cop allà va veure que tronava. Però era a casa, va pensar. Tancà les finestres i mirà els seus fills com jugaven. Va recordar aleshores un dia llunyà quan el pare i ell van pujar la Muntanya del Pi.

I un cop dalt el pare li va dir: “mira Igualada, Joan, sempre solitària a l’albir de les inclemències de l’aigua”. Els horts i les cabanes que hi havia per tota la llera del riu estaven disperses. Els tallers treballaven a pleret i la ciutat creixia i creixia. Arreu del terme i més enllà s’aixecaven cases i xemeneies les quals projectaven les seves ombres amenaçadores damunt els carrers i escopien fum sense aturador al cel gris d’Igualada. El pare va evocar llavors la riuada de Sant Bartomeu que va causar moltes desgràcies i va fer créixer l’aigua vuit pams més que la de 1803. Aquella llunyana nit d’agost de 1842, sota l’empenta d’una terrible tempesta, el riu va créixer i s’enfurismà, empenyent les aigües i inflant-les per damunt de conreus, cabanes, fàbriques i petits tallers; fins que va estendre’s com un petit llac. La ciutat va quedar, llavors, envoltada per un cinyell d’aigua i fang, i aquella cotilla natural formada pel riu, les muntanyes i els camps de les terres altes, va fer que Igualada matinés amb l’aspecte d’una ciutat assetjada per estranyes forces de la natura.

En acabar l’evocació el pare li va preguntar: “i ara què veus?” “Veig una ciutat que creix, pare”, va respondre en Joan. “Doncs ja hem arribat a port. L’aigua no tria per on passa, però sempre va per on li convé. Això és el que has de saber. Fes-te amic de l’aigua, però mai te’n refiïs, ni li donis l’esquena. Sempre a contra corrent, fill meu”.