Indignes miserables

94

Jaume Singla

 

El dijous, dinou de desembre, dues hores després de conèixer la sentència del TJUE que reconeix la inviolabilitat d’Oriol Junqueras i obliga a la “Justícia Espanyola” a alliberar-lo per poder ocupar el seu escó al Parlament Europeu –retornant així els seus drets als dos milions de votants catalans- vaig escoltar les paraules més miserables, feixistes i mentideres que mai he escoltat en seu parlamentària.

Un diputat de Ciudadanos Nacho Martín Blanco, des de la tribuna d’oradors va qualificar a Oriol Junqueras de: “Criminal que ha sido condenado por el Tribunal Supremo”. Com es pot ser tan miserable?

Oriol Junqueras fa més de dos anys que és a la presó i ha passat tres Nadals lluny de la família. Veure que diputats que han compartit parlament i segurament no poques converses oficials i privades amb ell, insisteixen que ha de seguir empresonat, em causa una gran indignació. Que els insults es facin des del faristol del Parlament de Catalunya fa que em senti encara més concernit per la misèria moral que demostren alguns diputats.
Per a més vergonya, en Nacho Martín Blanco és nebot de Rodolfo Martín Villa que fins ara s’ha negat a respondre a la justícia internacional pels crims comesos durant el franquisme. És evident que en Nacho no té cap responsabilitat en els presumptes delictes del seu oncle, però ser nebot de qui és li ha facilitat l’accés als càrrecs polítics que ha gaudit. Si fos pels seus mèrits ….

Hi ha diputats que fa anys venen exigint-nos respecte a la llei. Ens han dit que per damunt de la democràcia hi ha el respecte a les lleis, però des del dia dinou de desembre violen greument la llei, al mantenir segrestat il·legalment a un eurodiputat. Tanta hipocresia i falsedat em genera un profund menyspreu envers uns polítics que, per interessos de partit, han deixat de ser persones.

Fa més de dos anys que l’única aportació política d’alguns autoanomenats “constitucionalistes” sigui arrencar llaços grocs, reclamar més repressió contra els catalans i insultar als presos polítics, em recorda les paraules d’Antonio Machado: “En España de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”.

També recordo les paraules de l’aleshores ministre d’educació Wert: “Quiero españolizar a los niños catalanes”. No, gràcies. Amb un Nacho Martín Blanco en tenim prou i de sobres de miserable espanyolisme.

A veure si el 2020, tots plegats ens hi mirem a l’hora de votar i, per fi, ens deslliurem de caps que embesteixen i els substituïm per caps que pensin.