Imma Colomer és actriu i directora teatral i avui divendres serà al Teatre de l’Aurora presentant l’obra “Solitud a Stromboli”, dirigida per ella mateixa i interpretada per Fina Rius, qui encarna brillantment una conferenciant que despullarà la seva ànima davant del públic. La seva lliçó magistral no només ens endinsa en els universos paral·lels de “Solitud” de Víctor Català i “Stromboli” de Rossellini, sinó que, a més, aborda el concepte d’autoria, i sobretot, qui surt a la llum i qui roman a l’ombra.
Amb l’Imma parlem del teatre i de la vida.
Avui divendres seràs al Teatre de l’Aurora presentant Solitud a Stromboli. Què podrem veure?
La Fina Rius, l’actriu de l’obra, tenia coneixement d’aquesta tesi que havia escrit la Rosa Delor sobre la inspiració que va tenir Rossellini sobre la novel·la Solitud per fer la pel·lícula Stromboli. Aleshores em va proposar fer-ne alguna cosa, a mi em va semblar fantàstic, a part que al TNC en aquell moment es feia Solitud i vam creure que podia ser una cosa paral·lela, per veure-la des d’un altre aspecte. Vam contactar amb una dramaturga, amb quin ja havia treballat, la Núria Casado, i vam començar el projecte.
D’aquí en va sorgir Solitud a Stromboli, que presenta una doctora molt experta en el camp de la literatura comparada a qui conviden a fer la inauguració d’un congrés internacional sobre cinema europeu. Aprofita la conferència per parlar de la novel·la Solitud i de la pel·lícula Stromboli, i la relació que ella ha trobat entre les dues obres. La conferenciant es diu Nela Simari, un nom i cognom que interpel·len també a dues cultures: la catalana i la italiana, com també ho són de les dues protagonistes d’ambdues obres; la Mila i la Karin, dones que fan un viatge en les seves ferides per arribar a la llibertat personal. És una obra que reivindica la fortalesa de les dones.
Que aquesta obra estigui escrita, dirigida i interpretada per dones, és volgudament buscat?
Sí, perquè és una obra tan clarament femenina i feminista i que parla de coses molt íntimes però molt reals. I també reflecteix que avui dia ja no ens mirem les obres literàries amb mirada masclista sinó que fem una lectura feminista i observem com canvia totalment una obra quan girem el punt de vista amb què ens la mirem.
Després d’haver presentat l’obra a Barcelona, ara la gireu?
La nostra idea és girar-la, anem fent bolos, i a tot arreu on anem agrada molt. També la vam fer a la Filmoteca, juntament amb la pel·lícula Stromboli, assolint una comunió molt interessant. Però si l’espectador que vingui a veure-la no ha vist la pel·lícula ni ha llegit el llibre, no hi ha problema… però l’espectacle li farà venir ganes de conèixer-los.
Que Solitud a Stromboli es pugui fer a Igualada m’omple de felicitat perquè veureu una Fina Rius esplèndida, i també em fa molt feliç veure que un treball al qual hem dedicat moltes hores i que podem mostrar, agrada i interessa a la gent que el ve a veure. És molt gratificant.
Imma Colomer va començar sent mestra. Com va ser el pas a convertir-se en actriu?
La veritat és que vaig anar a fer un curset per ensenyar teatre als nens de l’escola on treballava i en aquell curset vaig tenir una revelació: “ostres, això és per a mi!”. I vaig fer un canvi radical, em vaig matricular a l’Institut del Teatre, feia de mestra als matins i a les tardes, estudiava teatre.
A l’Institut del Teatre em van demanar si volia anar a Horta, al Centre Catòlic, on feien L’ombra de l’escorpí i els faltava gent. Em vaig apuntar i vaig coincidir amb el Joan Font i el Fermí Reixach dels Comediants, amb qui ens vam entendre molt bé i vam començar a col·laborar. Vaig començar a assajar amb ells al local dels Joglars -que ens el van deixar- el primer espectacle de Comediants. Tot va anar així, rodat, una cosa darrere l’altra. Era una època d’una eufòria contínua, plena de coses noves, atractives.
Posteriorment vas ser confundadora del Teatre Lliure.
També coneixia el Fabià Puigserver, que vivia molt a prop de casa i teníem bona relació. Havia vingut a veure els Comediants i fins i tot ens havia proposat de fer alguna cosa junts i finalment, quan vaig sortir de Comediants, vaig entrar al Lliure. Estar amb el Fabià Puigserver, amb el Lluís Pasqual, amb tota la gent que vam formar el Teatre Lliure, va ser un regal meravellós, van ser deu anys intensos, amb moments bons, moments dolents però vitalment importantíssims per a mi.
Has fet televisió i teatre. Amb què et sents més còmoda?
Mira, la televisió et dona unes coses i el teatre d’altres. La televisió et fa sentir més professional perquè has d’estar a punt per fer qualsevol cosa i el teatre et permet fer un personatge des del principi fins al final i es converteix en una cosa molt personal, te’l fas molt teu. La televisió et demana que interpretis un personatge sota uns paràmetres concrets i has de fer el que et demanen, has de ser ràpid, ser eficaç, has de plegar-te als girs de guió que et demanen i fer-ho creïble i professionalment. El teatre t’omple, el personatge que interpretes el sents en tota la seva magnitud i a més a més tens el públic allà mateix, davant teu, el veus, hi ha una comunicació molt especial i molt fràgil, és la màgia del teatre.
Quins són els papers que recordes amb especial estima?
De televisió, dels personatges dels dos culebrots on he sortit, me’n sento satisfeta. Tant a Laberint d’ombres com a Ventdelplà vaig interpretar uns personatges llargs i potents, que em van donar moltes satisfaccions.
I en el teatre, em quedo amb les últimes obres que he fet aquests darrers cinc anys, que són obres molt maques i en les quals m’he sentit molt a prop dels personatges que he interpretat. Un tret al cap del Pau Miró o, per exemple, Un dia qualsevol, em generen molts bons records. Amb Moriu-vos estic contentíssima, és un altre tipus de personatge que m’ha aportat moltíssim.
Amb el Teatre de l’Aurora vàreu guanyar aquest mes de setembre, el Premi al millor espectacle Escena Híbrida dels Premis Teatre Barcelona per l’espectacle que abans heu anomenat, Moriu-vos. Què va significar?
Crec que és una obra especial, primer de tot per l’equip de Cultura i Conflicte, que fa una feina molt maca, molt entregada, amb molta investigació i amb moltes ganes de fer la feina ben feta i de transmetre coses a la societat, fer-li obrir els ulls en temes socialment a vegades incòmodes. I penso que és molt interessant perquè a través de l’art teatral arribes a molta gent d’una forma poètica, atractiva, crua… hi ha una mica de tot en aquesta obra, però queda allà exposat i és el públic qui ha de fer les seves reflexions.
Aquest premi és molt important tant per a l’equip com per als actors que hi intervenim perquè ens estimula i ens reconforta saber que anàvem pel bon camí.
Moriu-vos és un espectacle que tracta de la vellesa, la solitud, el deteriorament físic, uns temes que a vegades s’intenten amagar, dissimular, són incòmodes. És important parlar-ne?
És important perquè ara gairebé unes tres quartes parts de la població mundial som grans i s’ha de tenir en compte a tots els nivells, per tota la quantitat de coses que necessita aquesta tercera edat. També penso que cal diferenciar entre la tercera edat i la quarta edat, un fet degut a l’allargament dels anys de vida. Podem considerar tercera edat quan la persona gran es pot valdre per si mateixa i la quarta quan ja no en pot. La nostra societat ha de reflexionar sobre com tracta aquesta gent, perquè demà serem nosaltres, hi passarem tots.
A la gent gran se l’ha d’escoltar, no s’ha de decidir per ells sinó preguntar què volen, què necessiten, què desitgen…
Has tingut la sensació que a mesura que t’has anat fent gran costa més trobar projectes?
L’edat sempre té importància però jo, quan no he tingut feina me l’he inventada. Un dels problemes dels actors, a partir de la cinquantena, és que ja costa que t’ofereixin papers, costa continuar treballant. A més a més, segurament a molta gent hi entra el factor que com més gran es fa té menys ganes de treballar i en aquest ofici has d’estar treballant cada dia per ser-hi.
Personalment estic orgullosa que he viscut tota aquesta vida sense saber si demà treballaria, perquè quan acabes un projecte a vegades no en tens cap altre, però sempre he tirat endavant, no he defallit mai.
Actriu o directora, què t’agrada més?
Mira, ser actriu m’agrada molt, però la direcció també la gaudeixo, tot i que dirigint pateixo més perquè tot surti bé. Personalment em sento actriu però sent directora he conegut aquella altra banda, la de veure la tasca dels actors des de fora i aquest fet, conèixer les dues bandes, sempre fa més fàcil la feina. Després de dirigir, quan he tornat a interpretar, m’he mirat el director d’una altra manera, entenent-lo millor.
Creus que actualment es fa bon teatre a Catalunya?
Sí, molt. Hi ha gent amb moltes ganes, es fan obres molt bones i penso que hi ha molta energia positiva. Des de l’autoria fins a la direcció, passant pels actors estan en un moment àlgid, penso. Només estic una mica pessimista en la dificultat que tenim de portar els nostres espectacles fora de Barcelona, a pobles i ciutats de Catalunya. Hi ha quantitat d’obres bones, que han tingut bona acollida i que estan poques setmanes a cartellera i això és una llàstima, perquè molts mesos de feina s’acaben massa aviat. Si aquestes obres fos més fàcil que es poguessin veure a més llocs, arribarien a molta més gent i tindrien una vida més llarga.
