I ara, què?

I

L’economia mundial fa temps que només repara esquinçaments. Cada vegada més grans. Les crisis del petroli, Lehman Brothers, Grècia, Xina… Per uns l’evidència de l’esgotament del model. Per altres una demostració d’adaptabilitat. Ara països poderosos estan patint recessions doloroses. Alguns com Rússia, que té la capacitat militar per destruir el món, ocupa territoris veïns com una formula soterrada d’expansió geogràfica. Així reforça l’autoestima dels seus ciutadans. Brasil en un any ha perdut més del 50% del valor de la seva divisa i pateix una inflació oficial del 10%, després d’haver organitzat els Mundials i estar a punt de celebrar les Olimpíades. Índia, Sud-àfrica, Mèxic i molts altres, pateixen per la pèrdua de valor de competitivitat i de les seves divises.
Els mercats financers no paren de predicar que no hem de preocupar-nos (el 80% de les transaccions són financeres i no de l’economia real). Però el ciutadà, ja fa temps que sospita que en pot passar alguna cosa de grossa. I no ajuda gens que la presidenta del Brasil, que repeteix en el càrrec, o Rodríguez Zapatero, que no hi entenia un borrall i ja no hi governa, o Mariano Rajoy, que diu que hi entén molt i vol repetir, hagin dit que “ningú podia imaginar-se la profunditat de la crisi”.
Diguin el que diguin els que se suposa que en saben, estem davant d’una crisi que comença amb el deute i s’acaba en les greus diferències socials. Sigui o no sistèmica, no sembla que l’arregli una correcció tècnica. Els economistes i financers saben que per seguir dalt de la bicicleta no poden deixar de pedalar. I els polítics fan tot el que calgui per evitar preguntes. Però és evident que s’han acabat els creixement sostenibles. Les matèries primes estan en caiguda lliure (incloent el petroli) I molts dels que vivien d’elles, s’han quedat només amb els deutes. Ja no és només que un sac de cafè a l’origen es pagui al mateix preu d’una tassa de cafè a qualsevol Starbucks del món. També milers de préssecs de Lleida s’han hagut de llençar, juntament amb el temps i el cost d’elaborar-los.
Estem assistint a un ajust per excés de liquiditat, que “gaudim” des del 2008. La caiguda dels tipus d’interès i reducció de primes de risc, van fer perdre la por a inversions arriscades. I les entrades massives de capital d’ahir, són sortides espantades avui. En 2014 més d’un bilió de dòlars han abandonat els mercats emergents, provocant ensorrament de seves divises, recessió, ajustos interns i reducció de la demanda. Els circuits financers internacionals, dopats d’efectiu, canvien els fons d’un lloc a l’altre. Sols els mou la cobdícia. Ja fa temps que no participen de l’economia real. El consideren només una derivada del seu poder. I això crea nerviosisme i genera més desconfiances que tranquil·litat.
Es segueixen comprant les mateixes coses, que es tornen a vendre al poc temps, fent grans plusvàlues. No s’ha creat valor, però l’acció es recompensa igualment. I el diner, que és poruc, se’n va tan aviat sospita que el risc s’ha descontrolat. Credit vol dir credibilitat. Vol dir creure en el sistema. Perquè el deute global supera els dos-cents bilions de dòlars i tothom sap que mai es podran pagar. I la bola de neu segueix creixent inflada amb els interessos. Mentre, “les coses” cada dia valen menys i ens han de donar més per menys. Siguin actius o serveis. I la mà d’obra, més precària, convertida en la part negativa del cost.
S’intuïa que els interessos baixos estaven creant bombolles en diversos mercats d’actius, i que, tard o d’hora, acabarien esclatant. Probablement es torni a repetir el de sempre i els més febles acabaran patint més. Per moltes explicacions que es donin, l’estructura econòmica de la majoria de països segueix sent la mateixa, com també ho són els que la maneguen. Estem en període de turbulències. Un temps llarg i ple de patiment, perquè el deute només pot tornar-se amb compensacions i quites. I segurament amb un model fiscal i social, a nivell planetari, molt diferent de l’actual. Per això encara haurà de ploure molt. I mentre no s’hi arriba, no pararem d’ensurts.
Pere Prat