Ens fem respectar?
E

1 d'abril de 2024

Els catalans, dins d’Espanya, hem d’anar molt en compte a l’hora d’exigir públicament el respecte als nostres drets. Tant li fa si parlem de drets polítics, lingüístics o de drets del consumidor: sempre hem d’anar amb molta cura perquè no acabin acusant-nos de feixistes, racistes o intransigents, si reivindiquem l’ús del català… dins de Catalunya.

El dret que menys ens respecten és el de ser atesos en la nostra llengua al nostre país. Des de fa uns mesos que apareixen molts comentaris a les cartes al director o a les xarxes socials, queixant-se que determinats establiments no atenen els clients en català. També hi ha queixes dels serveis mèdics on sembla que la crispació política ho està contaminant. Per no parlar de la situació a les escoles de Catalunya.

Per la seva complexitat, avui no tocaré ni sanitat ni escoles, em limitaré als drets que, com a consumidors, tenim quan anem a un bar o un restaurant, espais on es fa més visible la marginació del català. No en tinc prou amb la queixa habitual que costa de trobar cambrers, perquè el problema lingüístic el trobo especialment en els bars i restaurants de caire familiar on tot el personal forma part de la família propietària del negoci.

Recentment vaig entrar en un bar del carrer Campoamor de l’Hospitalet. L’amo, la mestressa i el fill que feia de cambrer eren de parla únicament castellana tot i que es veia que feia anys que tenien l’establiment obert. Al servei on vaig entrar per rentar-me les mans, no hi havia sabó, l’eixugamans no funcionava i em vaig haver d’eixugar amb un mocador que portava a la butxaca. Tot i que no el vaig utilitzar, el servei era brut. Perquè em servissin un cafè amb llet i un croissant, vaig haver de passar al castellà.

“El dret que menys ens respecten és el de ser atesos en la nostra llengua al nostre país. Des de fa uns mesos que apareixen molts comentaris a les cartes al director o a les xarxes socials, queixant-se que determinats establiments no atenen els clients en català.”

A l’hora de pagar vaig demanar la nota. “Dos ochenta” em va dir la mestressa. “M’ho pot dir en català perquè no ho entenc!” li vaig respondre. M’ho va tornar a dir en castellà i ben tranquil·lament li vaig respondre: “Quan jo volia un cafè amb llet i un croissant, m’he hagut de passar al castellà perquè vostè m’entengués. Ara que vostè vol que jo pagui, li toca a vostè dir-m’ho en català. Quid pro quo”, vaig afegir per donar un to més cultural a la conversa.

El marit, enfurismat va sortir de la cuina, sense davantal i la camisa amb rodelles de suor sota les aixelles i em va etzibar: “Estamos en España y aquí hablamos español!”. “O em donen el llibre de reclamacions o em diuen l’import en català o vagin a cobrar a Espoia”, vaig respondre. La referència geogràfica no la varen entendre i per orgull no volgueren dir-me dos euros vuitanta. Vaig dubtar entre marxar sense pagar o llençar els dos euros vuitanta a terra. En el primer cas em poden acusar de malfactor i en el segon de maleducat.

No té massa importància quina de les dues opcions vaig triar. El que té importància, crec, és que sempre hem de fer respectar els nostres drets i no deixar-nos trepitjar per ningú. I un consell: si en un establiment no ens respecten l’idioma, segurament que tampoc respectaran els nostres drets com a consumidors. Aquell bar de l’Hospitalet estic segur que no passaria una inspecció de sanitat, però això ho hauria de dir un inspector. Com a client el que puc dir, és que no hi tornaré a posar els peus.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus necessari un canvi en el govern de la Generalitat?