Que lluny queden les paraules “How dare you”, que va pronunciar Greta Thunberg a la Conferència del Canvi Climàtic de les Nacions Unides, paraules que van iniciar múltiples protestes a grans ciutats del món al llarg del 2019, algunes amb més d’un milió de joves estudiants. Tot el soroll mediàtic sobre la urgència de prendre acció davant del canvi climàtic va quedar apagat l’any següent. La covid 19 (hem de parlar en pretèrit perfecte?) ha suposat un parèntesi del qual ens hem despertat de sobte, més aviat esglaiats.
Els titulars s’omplen de paraules com carestia, inflació, escassetat, descarbonització… i no es tracta només de titulars sinó de l’experiència directa que té el ciutadà. El canvi climàtic torna amb força a ocupar la capçalera de la nostra vida quotidiana. Les protestes es fan més dures. Grups com Extinction Rebellion, moviment internacional de desobediència civil, diuen que la vida a la terra està en crisi i s’enfronta a una extinció massiva. Vol que els governs declarin «l’emergència climàtica i ecològica» i prenguin mesures immediates.
Són molts els moviments ecologistes que preconitzen un cicle de decreixement, l’abandonament del mode de vida capitalista, energies renovables, descarbonització… En definitiva, una agenda conservacionista. De fet, molts punts de l’Agenda 2030 prevista per l’ONU van en aquest sentit: acceleració en allò social (enginyeria social), abandonament del model capitalista en allò econòmic i la conservació en l’ecològic.
Però no tothom opina el mateix. Les grans empreses tecnològiques, les més grans del món, creuen que en temes d’ecologia ja no n’hi ha prou de posar el fre de mà productiu. Advoquen per trepitjar l’accelerador tecnològic. Colonitzar Mart (Elon Musk) o augmentar la nostra biologia a través de la tecnologia, l’anomenat transhumanisme que preveuen empreses associades a Google, seria unes de les vies que ja s’assagen. Curiosament, mentre escric aquestes línies, s’acaba de celebrar una conferència sobre inversió en tecnologies del canvi climàtic Climate Tech Summit en què Bill Gates diu que apareixeran vuit o deu noves empreses com Tesla (empresa que ha doblat el seu valor l’últim any) i altres més a l’estil de les actuals Google, Microsoft o Amazon, que són les més grans del planeta. Indubtablement, el gran capital considera el canvi climàtic com l’oportunitat del segle.
Un altre grup heterogeni de pensadors va més enllà del dualisme acceleració-decreixement i preconitza d’una manera o altra l’enginyeria climàtica. Es tracta de prendre el comandament sobre el rumb de l’ecologia i fer una acció sobre el planeta a gran escala. Es tracta de planificar l’ecologia. No és estrany que algunes d’aquestes propostes vinguin de països amb tradició de planificació com Rússia. Entre aquestes propostes hi ha la creació de grans zones naturals lliures d’éssers humans. Zones que abastarien més de la meitat del planeta (terraformació). Concentrar la població en megaciutats verticals de centenars de milions d’habitants i robotitzar la producció industrial als subterranis d’aquestes ciutats, llocs on ni tan sols caldria climatització o il·luminació. Les ciutats estarien envoltades de plantes de descarbonització i obtenció d’energia renovable i pràcticament no hi hauria transport humà entre aquestes ciutats que serien un nombre molt reduït.
Autors com Aaron Bastani ho han batejat com a «comunisme de luxe totalment automatitzat». Empra la paraula comunisme perquè les grans decisions no es deixarien a la lliure iniciativa, sinó que es prendrien de manera socialitzada. Quan contemplo aquestes ciutats verticals, moltes buides, que s’han construït a la Xina per tot arreu, no puc deixar de pensar cap on estan apuntant. És indubtable que llegirem més sobre aquests temes.
