Els Països Catalans en l’hora de la independència del Principat de Catalunya – Josep M. Palau

En el marc de les sessions de treball prèvies a la Conferència Nacional per a la República Catalana, el passat 20 d’abril prop de dos centenars d’assistents d’arreu dels Països Catalans vam participar a Barcelona en la sessió de treball “Els Països Catalans en el procés de transició nacional”. Una jornada de reflexió i propostes molt necessària en aquest moment històric, i coherent en un partit polític que està implantat en tot el conjunt de la nació catalana, i que té a l’article 1 dels seus Estatuts el següent compromís: “Esquerra Republicana de Catalunya és un partit polític fundat el 1931 que propugna la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, mitjançant la construcció d’un estat propi en el marc europeu i l’assoliment d’una societat més justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris. Esquerra Republicana s’organitza de forma federal en el conjunt de la nació catalana”. El periodista valencià Vicent Partal, editor del diari digital Vilaweb, ja fa uns quants anys ho deia ben clar: “la renúncia al marc territorial sol evidenciar que el nacionalisme català encara es troba en una fase regionalista” Partal, V. (2001), Catalunya 3.0, Beta editorial. Encara que pugui semblar una provocació, cal afirmar que la Catalunya estricta de les quatre províncies, no és una nació. És possible que aviat sigui un Estat, però no és ni serà mai una nació. L’únic àmbit nacional coherent amb la identitat dels catalans és els Països Catalans. Per això, quan el passat 23 de gener, el Parlament de Catalunya va aprovar solemnement la Resolució 5/X, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, Esquerra Republicana va vetllar per tal de que tant aquest pronunciament, com tot el procés que es portarà a terme durant els propers mesos, es fonamenti en el fet de que el poble de Catalunya, per raons de legitimitat democràtica, és “un subjecte polític i jurídic sobirà”, però no “una nació” (així consta en el principi primer de la Resolució 5X del Parlament). Les referències a la nació catalana, s’hauran de situar, coherentment, en les disposicions transitòries de la Constitució de la República de Catalunya, amb les quals es garantirà la possibilitat de l’accés individual a la nacionalitat catalana per part de valencians, illencs, nordcatalans i franjolincs, i es deixarà la porta oberta a una futura reunificació dels Països Catalans en un únic Estat que, amb tota probabilitat -per raons històriques-, serà de caràcter federal o confederal, i que només es podrà materialitzar a partir de l’exercici del dret a decidir per part de cadascun subjectes polítics i jurídics sobirans que integren la nació catalana (Principat, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, etc.). En virtut de la cristaŀlització dels costums en norma, el “dret a decidir” ja ha assolit el seu espai jurídic dins la legalitat internacional, sobretot a partir dels casos del Quebec, Escòcia i Kosovo. És d’especial rellevància la Resolució de la Cort Internacional de Justícia de la Haia, de 22 de juliol del 2010, que estableix que una declaració unilateral d’independència no és contrària al Dret internacional, sempre i quan sigui la manifestació d’una cambra escollida lliurement pels ciutadans i, per tant, expressió del “principi democràtic”. Aquest principi presideix tots els textos legals fonamentals, tant del Dret internacional com del Dret constitucional intern. Així doncs, al Principat, al País, Valencià, a les Illes Balears, a la Catalunya Nord, com a comunitats o subjectes polítics i jurídics sobirans, i també a les comarques de la Franja de Ponent, se’ns obre a tots l’oportunitat d’exercir el dret a decidir, expressió reconeguda del principi democràtic en la legalitat internacional. Josep M. Palau