Entrevista a Pep Farrés i Jordi Farrés, membres de Farrés Brothers i cia
Farrés Brothers i Cia són una companyia de teatre anoienca creada el 2002 per Jordi Farrés, Pep Farrés i Jordi Palet. Durant aquests anys han creat múltiples espectacles, sobretot de teatre familiar i aquest estiu han presentat el seu nou espectacle de carrer, “HoHiHu”. Parlem amb el Pep i el Jordi Farrés sobre la trajectòria de la companyia, sobre projectes i sobretot, sobre teatre.
Per la Festa Major d’Igualada i posteriorment a la Fira de Teatre de Tàrrega vàreu presentar el vostre nou espectacle HoHiHu. Quin tipus d’espectacle és? A qui va dirigit?
Pep: de fet, abans ja l’havíem presentat al GREC, perquè hem rebut el suport tant del Grec com de la Fira de Tàrrega. L’hem estat treballant durant tot l’hivern per poder arribar al Grec amb l’espectacle ja rodat i a Tàrrega encara més.
Jordi: és un espectacle de carrer, de clown, encara que no de pallassos tradicionals. Hi ha una situació, que és una excavació arqueològica on hi ha tres personatges cadascun dels quals té uns rols que equivalen als dels tres tipus de pallassos.
P. Hem posat l’espectacle en mans d’una directora, la Marta Sitjà, que és una especialista en teatre de carrer i clown. Ella defensa que l’espectacle de carrer va adreçat a tots aquells que passen pel carrer i per tant a l’hora de crear l’espectacle has de tenir en compte això.
L’acollida per part del públic va ser bona? Heu tingut bones sensacions?
J: Sí, les sensacions han sigut molt bones. A més a Tàrrega, on hi ha molta gent que s’hi queda el cap de setmana, et trobaves persones pel carrer que et reconeixien i ens felicitaven. Estem molt contents.
P: Ara ens queda una funció i aquest espectacle queda aturat durant l’hivern, perquè el plantejament és no fer-lo en sala, sinó que únicament es farà al carrer. Un dels objectius de l’espectacle era omplir el buit que ens queda durant l’estiu.
Haver apostat per un espectacle de carrer, suposa que a part de voler aprendre coses noves, és un projecte que feia molts anys que el teníem al calaix i l’hem volgut provar.
Hi ha moltes diferències amb un espectacle de sala a l’hora de treballar?
J: Hi ha una gran diferència i és que al teatre de sala pots controlar molt bé els temps, tens el recurs del fosc, la música, el públic està en un espai fosc, relaxat… El carrer és una altra cosa, és un espai salvatge, és una jungla, hi ha sorolls, toquen les campanes del campanar, passa una ambulància, de sobte s’atura gent.. I una cosa que ens va remarcar molt la Marta és que el teatre de carrer s’assaja al carrer. Nosaltres ens vam tancar, vam crear un espectacle de la manera habitual però sabent que el primer dia que el poséssim davant del públic allò canviaria. Quan portes un espectacle al carrer has d’estar obert al que pugui passar i si passa una ambulància, per exemple, l’has d’integrar i de tot en pots fer un gag. Has de fer allò que has assajat però acollint tot allò que passa al voltant. I això es veu perfectament a HoHiHu, perquè des del primer espectacle que vam fer al Grec fins al que vam fer a Tàrrega ha canviat moltíssim.
P: Cada espai i cada moment en què fem l’espectacle són diferents i has d’integrar-los. No és fàcil per a nosaltres, que estem acostumats a treballar a sala, però és un repte i un enriquiment.
Com a companyia de teatre, com us definiríeu, quins són els vostres trets característics?
P. Som una companyia amb la intenció de fer teatre per a tots els públics i això és una etiqueta molt àmplia, gairebé utòpica, perquè és molt difícil adreçar-te a tots els públics. Però sí que fem un teatre obert a tothom, sempre partint d’històries poc explicades, on hi tenim alguna cosa a dir i amb ganes de conèixer nous terrenys i nous llenguatges per explorar.
J: Tot i no tenir un segell concret, hi ha alguna cosa que ens defineix i que fa que la gent digui: “això és molt Farrés”.
Els vostres espectacles sempre tenen un rerefons que serveis per tractar temes inherents a la societat com ara els sentiments, la diversitat…
P. Sempre intentem no quedar-nos en explicar només una història sinó que hi puguem aportar la nostra lectura, tot i que intentem sempre evitar que sigui moralitzant, fugim d’educar. El teatre no ha d’educar, ja s’educa a casa o a l’escola… El teatre ha de servir per gaudir d’aquell moment i enriquir-te com a persona.
J. De fet, donem el material perquè després cadascú l’utilitzi com li sembli i qui en vulgui treure alguna cosa, dependrà d’ell mateix.
Quins espectacles en actiu teniu actualment?
P: Nosaltres som el que abans se’n deia companyia de repertori, com d’altres companyies catalanes. Hi ha diversos espectacles que roden més i els tenim més per mà i d’altres van sortint de tant en tant com per exemple, ara a les festes de la Mercè de Barcelona, que hem estat fent El silenci d’Hamelin que feia força temps que no fèiem; i ara al novembre tenim un passi de La maleta de l’Agustí, que és un espectacle que ja té força anys i que fa temps que no fem.
Actualment els que més hem fet són Tripula i El cau del tabalet, un espectacle per a nens molt petits.
Els vostres espectacles s’adapten bé a qualsevol espai?
J. Hem actuat en tota mena d’espais, des de teatres on hem gaudit de totes les comoditats i més, a d’altres espais on ens hem hagut de canviar a la furgoneta perquè no hi havia camerinos.
P. Hi ha espectacles que són més exportables que d’altres, que poden fer-se a l’estranger, bé perquè no tenen text o perquè el text està gravat amb una veu en off que podem traduir.
Vàreu arribar fins a la Xina…
P: Sí, just abans de la pandèmia que ens va estroncar el projecte asiàtic que teníem. Durant el 2019 hi vam anar dues vegades i vam presentar Tripula i durant l’any 2020 hi havíem de tornar en tres ocasions més.
Un dels espectacles produïts i dirigits per vosaltres Quanta, quanta guerra, està tenint una molt bona acollida allà on va. És un espectacle especial?
P. És un espectacle que s’adreça al públic jove però que fuig de molts dels tòpics que tenen molts dels espectacles que es fan ara adreçats a aquest públic, que volen parlar de “problemes” que tenen els joves. A l’hora de fer la dramatúrgia del text de Mercè Rodoreda vam agafar el desig de fugir de casa que té el protagonista i que és natural en l’adolescència de tots els temps i no vam canviar ni una coma del text original, seleccionant-ne parts i construint l’obra. Com que el tema és molt universal, penso que entra bé. Durant dues temporades ha fet força bolos i aquesta és l’última temporada que girarà perquè els actors tenen ja altres projectes.
J: Tot i que el Pep hi ha estat més implicat perquè és qui l’ha dirigit, jo com a part de la companyia que el produeix, penso que és un espectacle especial perquè no l’hem fet nosaltres i ens ha donat l’oportunitat com a companyia de donar suport a uns joves que tenien el neguit de fer-lo.
P: A tots ens hauria anat bé, quan començàvem, tenir algú que t’aculli i et llenci.
Com ha canviat la companyia durant aquests 22 anys?
P: Darrerament hem volgut canviar, fer proves, per trencar el tipus d’estructura de treball que feia molt temps que portàvem fent dins la companyia. Durant molts anys els espectacles els ha dirigit i ha fet les dramatúrgies el Jordi Palet i el Jordi i jo érem els actors i anàvem avisant a col·laboradors habituals per a cada espectacle. Ara provem de fer coses diferents i per exemple, el Jordi Palet s’ha posat a fer d’actor a Murmut, la producció per a adults que tenim. Hem d’anar buscant maneres noves i provant llenguatges nous, reptes nous que enriqueixen molt.
J: Cal tenir en compte que el teatre familiar de sempre havia sigut una mica allò de “yo me lo guiso, yo me lo como” i això està molt bé, però hem fet el canvi de xip i diem: anem a enfocar-ho com una producció teatral per a adults. Hi ha d’haver escenògraf, hi ha d’haver dramaturg, vestuari, música i fet per persones que siguin professionals.
P: Nosaltres sempre hem defensat que fer teatre infantil i fer teatre per a adults no té cap diferència, només el mercat a qui va adreçat però el rigor a l’hora de treballar ha de ser el mateix.
Ara som una companyia que aviat farem 25 anys i estem en aquell espai entremig que ja no som una companyia emergent però tampoc una companyia històrica i és un moment de maduresa però alhora amb moltes ganes d’aprendre.
J. És curiós quan reflexiones perquè, tot i que tens la sensació que fa quatre dies que has començat, et fixes en la platea i veus que quan vam començar els pares que portaven els fills al teatre eren més grans que nosaltres, després van ser de la nostra edat i ara ja són més joves. Així vas veient passar la vida.
I el tarannà del públic, com ha canviat en aquests 22 anys?
P: Una de les coses que notem més és que la mitjana d’edat del públic està baixant, cada vegada els nens i nenes que venen al teatre són més petits i això penso que és un peix que es mossega la cua: quan són preadolescents i no hi ha propostes engrescadores per a ells, no venen al teatre, i si hi van i veuen cotxets i quitxalla no hi volen tornar més. Aleshores els programadors tampoc programen espectacles per a ells i volen espectacles per a nens més petits. I així queda una franja entre els 7-8 anys fins que són joves, perduda. Segurament quan toqui fons, es podrà revertir.
Els nostres espectacles sempre han sigut per a infants de 8 anys, més o menys i va arribar un moment en què ens deien que no s’adeien al públic que tenien.
Creieu que gaudeix de bona salut el teatre català i sobretot l’adreçat al públic infantil?
P. Sí. És un sector que viu sempre amb una certa precarietat, hi ha èpoques més bones i d’altres més dolentes. Però a nivell creatiu pensem que estem millor que mai, l’administració ens dona força suport, veus que surten ajudes per programar, ajuts per a les companyies. No ens podem queixar però sempre es podria fer més, sobretot en creació de públics i en arribar a molts llocs del territori.
J: Jo crec que a Catalunya hi ha dos nuclis importants de teatre per a públic familiar que són l’Anoia i Lleida, amb nombroses companyies. Els pobles i ciutats que tenen fires potents generen companyies i grups.
P: Això té una explicació i és que Igualada porta trenta i escaig d’anys de la Mostra i va fer que els que fa trenta anys érem joves i ja ens emmirallàvem amb això decidíssim dedicar-nos-hi, i els que ara són petits veuen que el teatre familiar pot ser una sortida laboral. Igualment passa amb Lleida i la seva Fira de Titelles, o amb Vic i el Mercat de Música Viva, per exemple.
