Al sud de la Conca de Barberà, a l’entorn d’un fantàstic enclavament natural embolcallat pels Boscos de Poblet, a les faldilles de les Muntanyes de Prades, pren la major rellevància el Monestir de Santa Maria de Poblet; un dels conjunts monacals més grans d’Europa. I més enllà de tractar-se d’un autèntic complex residencial –avui encara habitat- en tant que Abadia, s’ha esdevingut per la seva originària condició un dels més emblemàtics monuments de la cristiandat i; des de Casa Nostra, atesa la majestàtica distinció del seu Panteó Reial –amb les despulles dels més cèlebres monarques de la Corona Catalano-aragonesa- s’ha conformat com a un inexcusable reclam per a una atenta visita, que precisa lògicament d’una guia de mà.
Una primera instantània de la imponent façana del Monestir te la fas teva just a l’entrada, al bell mig d’un respectable espai que et proposa accedir, de primer, a tota mena de records i documents històrics, endemés d’una exquisida cuina casolana. Tan bon punt, doncs, has creuat aquesta popular porta exterior, “Porta de Prades”, (del segle XVI), la monumentalitat de tot aquest recinte sacre t’embolcalla en un majestuós internament. Això és, has travessat aquesta primera barrera i una gran plaça et dóna una cordial benvinguda, potser perquè et trobes davant de l’antiga “porteria” que compartia les dependències de l’anomenada “clausura externa” -antigues estances de personal de servei i de mestres i operaris de totes les arts- amb les interioritats del propi Monestir; unes estàncies, però, que la modernitat ha transformat totalment. Més endavant, cap al final d’aquesta plaça, la discreta i austera Capella de Sant Jordi -tot un bell exponent de l’estètica d’un discret gòtic tardà- gosa mirar-te de reüll, mentre tu fixes la total atenció en la imponent panoràmica que et regala, al fons, l’espectacular “Porta Daurada” (del segle XVI) que és un honorable pas a una monumental Plaça Major, alhora valuós segell del període expansiu de la Corona Catalano-aragonesa.
En cap cas no s’hi val a passar per alt els espais que havien conformat el vell Hospital dels Pobres i la nova Hostatgeria (altrament coneguda com a Hospital dels Pelegrins), un conjunt d’edificis amb bells exponents de l’últim romànic, que al costat de la Capella de Santa Caterina i d’altres dependències annexes al món conventual, es veuen coronats per la formidable decoració de la grandiosa Portalada Principal, barroca, que et dóna accés a l’Església. Des d’aquest enclavament, podràs fruir de la inversemblant amplitud de tot un insuperable museu de la sobrietat arquitectònica que va prendre la forma definitiva amb la gran muralla -d’uns sis cents metres de perímetre, de més de deu d’alçària i d’un grossor de quasi dos- i que trenca la seva monòtona uniformitat amb la projecció d’unes quantes torres -properes a l’arquitectura militar- de plantes alternativament poligonals i quadrades, disposades en una equilibrada proporció; dues de les quals van servir de punt defensiu contra intromissions per la Porta Reial.
Tota l’Església, de planta basilical amb tres naus d’un refinat regust romànic i amb d’altres espais com l’absis i la girola –plenes d’harmonioses incorporacions d’estètiques posteriors- té el magnetisme d’enlluernar-te –si el dia ho permet, és clar- des de tot el seu interior pels rabiosos raigs policromats que deixen anar uns preciosos vitralls; bo i convidant-te a un passeig per diferents escenaris espirituals entre una successió de portes que amaguen els racons més íntims del Monestir. Simultàniament, altres destins et suggereixen recórrer unes minúscules capelles guardianes de respectuoses santedats i d’unes no gens menyspreables relíquies. Al capdavall, l’itinerari et porta a topar amb una divisòria línia invisible, una exuberant reixa, que separa el món conventual d’aquell dels feligresos. Des d’aquí estant, una parada davant del conjunt de seients d’una esplèndida i elaborada marqueteria et permetrà d’admirar les magnífiques solucions de la fusta, alhora que de no massa lluny s’insinuen les tombes que formen el Panteó Reial; que, amb tots els honors i la glòria, han donat descans a reis com Jaume I o Pere, el Cerimoniós, entre d’altres, i les seves respectives mullers.
Per últim, una llarga estada per qualsevol dels angles del Claustre Major, amb unes galeries vestides de figuracions geomètriques i vegetals, del traspàs del romànic al gòtic, et convida a internar-te de ple en el centre de la vida monàstica i la seva major elevació espiritual més enllà dels annexos a l’Església com és el cas de les habitacions conventuals i també a la Biblioteca; aquesta última, una de les més valuoses fonts de documentació de la nostra història.
