Aquesta setmana ha estat notícia com la reforma que pretenia fer el Govern de Pedro Sánchez, per mitjà del Reial Decret 21/2018, quedava en no res en no rebre els suports necessaris per a la seva convalidació al Congrés dels Diputats.
La reforma incidia en aspectes concrets de la regulació dels arrendaments, i en aquest sentit, en els arrendaments d’habitatges, allargava la durada mínima obligatòria a cinc anys, si el propietari era un particular, i a set, si el propietari era una persona jurídica; allargava la durada de les pròrrogues del contracte, i contenia altres mesures com la no subjecció a l’impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics, alhora que també modificava mínimament la tramitació dels desnonaments.
Segons el govern espanyol, i així ho indica en el preàmbul de Reial Decret, aquestes mesures havien de servir per donar resposta a la necessitat d’habitatge de lloguer i a equilibrar la posició jurídica del propietari i del llogater.
La no convalidació del Reial Decret ens retorna a la situació anterior, amb una durada mínima obligatòria de tres anys per als arrendaments d’habitatges i pròrrogues anuals.
Són diversos els dictàmens del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides que entenen que la legislació espanyola no regula degudament els procediments relatius al dret a l’habitatge, entenent que el sistema actual pot no garantir el dret fonamental a un habitatge, i que no hi ha un sistema de mesures que garanteixin que en el moment en què s’ha produït un desnonament s’hagi actuat tenint en compte criteris de proporcionalitat i raonabilitat.
La reforma que pretenia el govern espanyol abordava d’esquitllada el procediment judicial de desnonament, establint la possibilitat d’una comunicació a Serveis Socials per valorar l’existència d’una situació de vulnerabilitat que havia de donar lloc a la paralització del procediment judicial de desnonament durant un període d’un mes, per tal que, a través de Serveis Socials, s’“adoptessin les mesures que aquests consideressin oportunes”. Pretendre que amb aquesta mesura es doni resposta, encara que fos mínimament, davant una situació de vulnerabilitat, no deixava de ser una hipocresia, ja que si no es dota d’habitatge social suficient, és àmpliament conegut, que en un mes i sense habitatges socials per oferir, ben poca cosa poden fer des de Serveis Socials.
També en matèria d’habitatge, el passat 12 de juny es publicava la Llei 5/2018 que agilitza i escurça els terminis del procediment de desnonament en els casos en què no hi ha contracte d’arrendament que justifiqui la possessió de l’habitatge.
És un fet que son múltiples i variades les situacions vitals que porten a l’ocupació sense contracte d’un habitatge. La llei indicada, en el seu apartat Quatre, preveu que es comunicarà a Serveis Socials el desnonament perquè en un termini de set dies adoptin les mesures de protecció que corresponguin. Per més esforços que puguin fer des de Serveis Socials, sembla difícil o impossible que en set dies puguin oferir una solució a aquestes situacions, si no se’ls dota dels mitjans necessaris per fer-ho.
Tinc la sensació que reformes parcials, com ho era el Reial Decret que finalment no tira endavant, només són pedaços a una situació, com és la de l’habitatge, que requereix d’un replantejament total.
Eulàlia Closa
Grup Carles Advocats
