No sé si algú havia previst que el procés d’independència que està vivint Catalunya seria tan mogut, amb més alts i baixos que una muntanya russa. Tan aviat ens sembla tocar el cel amb les mans, com descendim a les tenebres més pregones. Mentre el Parlament està creant estructures d’estat, al TC li falta temps per anar-les anul·lant. Sembla el joc del gat i la rata i caldrà veure si finalment guanya l’astúcia o la força.
Darrerament pot donar la impressió que el procés està encallat, o fins i tot en període de recessió. Ho poden fer creure les darreres actuacions de l’estat en aquest sentit. D’una banda, s’han anul·lat les lleis que havien de ser la base de les estructures de l’estat català, des d’un element tan fonamental com és la hisenda pròpia, fins a la possibilitat de tenir un servei meteorològic català. D’altra banda, hi ha la imputació dels que tenien responsabilitats de govern durant la consulta del 9N del 2014, que portà 2.300.000 persones a votar majoritàriament en favor de la independència. El joc brut de l’estat espanyol s’ha posat de manifest amb aquestes imputacions, però sobretot amb la publicació de les converses entre el ministre de l’Interior i el fiscal anticorrupció. S’han posat al descobert les clavegueres de l’estat, tot i els esforços del mitjans de comunicació madrilenys per ignorar-ho. Certament, Catalunya no té els vents a favor.
Però això no vol dir que el procés s’hagi aturat. Senzillament, ha canviat la tàctica i el sistema de treball. Atès que no hi ha possibilitat de diàleg, els responsables d’elaborar les lleis fonamentals de la futura república catalana han acordat fer-ho a l’ombra i sense fer soroll. Així ho va manifestar el jutge Santi Vidal no fa gaire en la presentació del seu llibre
Una Constitució per a Catalunya, que aprofito per recomanar vivament.
El jutge Vidal va assegurar –i crec que és prou fiable per donar-li crèdit– que se segueix treballant en tots els àmbits, de manera que Catalunya disposi de les infraestructures necessàries per fer funcionar el país. En aquest sentit, va demanar un xic de paciència i un vot de confiança. Va dir que després d’esperar tants anys l’assoliment d’una llibertat real, calia encara esperar uns mesos. Concretament, fins a finals del 2016 o inicis del 2017, en què es produirien esdeveniments que capgirarien les condicions actuals per tal de donar la veu al poble. No va precisar més, però crec que tots els assistents vàrem entendre que d’una manera o altra es produiria l’inevitable trencament amb l’estat espanyol. El quan i el com ja és cosa dels que governen, però a nivell personal vaig pensar en una convocatòria de referèndum o potser una declaració d’independència per part del parlament català. De moment, ja hi ha alguns signes de ruptura –potser de moment només esquerdes– en la negativa d’aplicar la LOMCE per part del Departament d’Educació.
Però ara Catalunya també ha de tenir en compte un altre factor que pot ser favorable: el Brexit. No sabem com es farà la separació del Regne Unit de la Unió Europea, però posa de manifest que la sortida de la UE no seria el drama apocalíptic que ens anunciaven els missatgers del PP. I l’actitud d’Escòcia de voler continuar formant-ne part, deixa en evidència l’obstinació irracional de Rajoy de no voler acceptar cap mena de diàleg. A la Unió Europea li interessa la permanència d’Escòcia, com li interessaria la integració de Catalunya. Tots dos països són aportadors nets. Aneu a saber si la independència ens arribarà a través d’Escòcia via Rajoy… Oi que seria guai?
Josep M. Carreras
