Tenir coneixement és l’estat d’ànim de la lucidesa. El que permet decidir què s’ha de fer o no. S’aprèn al llarg d’una vida de vivències, converses i estudi. Aquell que els avis deien que valia més que la vida. Però avui la societat postmoderna -apàtica i narcisista- assimila coneixements amb experiències. Les que es nodreixen de la cultura indiferenciada i massificada, l’hedonisme de l’ara i ací, l’oblit dels referents històrics i la moda efímera. S’ha perdut la confiança en el futur, que s’emplena de pors i no d’esperances. Els nous valors s’alimenten d’imatges i missatges curts, sovint catastrofistes, que tothom es veu en cor de divulgar i que porten a la homogeneïtzació i al seguiment cec i frívol de tendències i propagandes mentideres, de les que ningú en sap l’origen.
Les idees s’intercanvien. No s’imposen amb crits, arguments dogmàtics o per la força. Enraonar és cercar l’entesa. I per això cal saber escoltar. I aprendre a callar per deixar que l’altra s’expliqui. Perquè quan es parla es diu tot el que se sap, mentre que quan s’escolta es pot aprendre alguna cosa. I deixar de banda l’ego, perquè no cal convèncer i guanyar, sinó compartir i millorar.
El debat és el vehicle per tractar els temes públics en fòrums oberts. En política l’espai institucional per fer-ho és el Parlament. Però ara allà ja només s’hi fan discursos, on cadascú defensa les posicions dels seus grups. S’ha convertit en l’indret on s’aproven lleis, quan es tenen més diputats que arguments. On els representants dels ciutadans no tenen ni tan sols autonomia, per defensar altra cosa que el que manen els líders dels seus partits. Ningú creu que les seves paraules poden fer canviar els equilibris i fer possible el que és improbable. Tots viuen aferrats als seus postulats i utilitzen la Cambra com altaveu propagandístic i font d’ingressos.
No serveix per controlar l’executiu i el govern. La majoria dels funcionaris han deixat d’estar al servei de la societat, per pensar només en la seva posició social. Sovint ja no en tenen prou amb la retribució i s’embruten amb la corrupció. No queden mai satisfets. Així, la indignació i el descontentament ja no són només dels joves. S’han estès a totes les capes socials. Se’n va el diàleg i queda només el poder. Sobra imposició i falta coneixement. Aquell que s’identifica amb el sentit comú. El que sap veure la mentida i l’interès dels que cerquen dominar. Els ciutadans demanen protagonisme. I no es resignen. Volen arguments i no imposicions. I no pararan fins aconseguir-ho. Perquè no hi ha muralles prou altes per aconseguir empresonar les idees i els anhels de la gent. El diàleg i el coneixement són la base d’una societat sana.
Pere Prat, empresari
