Sembla contradictori, però mantenim un alt índex d’atur a la vegada que hi ha una demanda molt alta de personal a tots els sectors. Això és així, i els números es poden explicar de diverses formes: hi ha demanda de personal qualificat, però l’oferta no ho és. Són els casos del sector de les energies renovables i el sector TIC, per exemple. També: hi ha manca de personal mínimament qualificat, però ningú vol treballar en el sector. En aquest últim cas ens referiríem al tèxtil i a l’hostaleria. Queda molta feina per fer. En formació, proporcionar perfils adequats a les demandes empresarials i, en educació, crear vocacions i explicar què es fa a les empreses.
Però el món continua girant… i les empreses han de resoldre aquests problemes com poden. Algunes, com l’exemple de Buff a Igualada, han optat per crear els seus projectes educatius i així, proveir-se de personal nou. El sector TIC tampoc ho té fàcil. A la manca de professionals cal afegir-hi les ofertes que es fan, amb tota la mala intenció del món, per captar talent del propi sector al preu que sigui. I com que el teletreball és ideal en aquest cas, aquestes ja no provenen només de l’àrea metropolitana. Poden venir d’arreu.
Una forma de reduir qualificació professional en el sector TIC, però de fet també transversalment en llocs de treball que requereixin tecnologia en general, és ajudar-nos de l’automatització. El que s’anomena, en l’argot tecnològic, eines low-code (poc codi) o no-code (sense codi).
Aquestes eines permeten a professionals no digitals desenvolupar solucions tecnològiques escrivint molt poc codi, en el primer cas, o gens de codi en el segon. La consultora Gartner afirma que, cap al 2025, 7 de cada 10 aplicacions que existiran hauran estat desenvolupades així.
Moltes aplicacions, a l’actualitat, ja estan fent ús d’això. Les taules dinàmiques d’Excel, on s’arrosseguen columnes per analitzar dades, en són un exemple. També en són exemples les regles de correu electrònic, que ens permeten arxivar automàticament missatges si s’acompleixen certes condicions o eines del tipus CRM (gestors de la relació amb els clients) o BPM (gestió de processos de negoci), on podem “programar” accions automàtiques a base d’arrossegar i enganxar elements de l’aplicació.
Més enllà de tot el que es fa des d’un ordinador, ja existeix tot tipus de maquinària industrial que pot programar-se d’aquesta forma. Arrossegant el dit sobre una pantalla tàctil s’aconsegueix, per exemple, programar un robot classificador de paquets en el sector logístic. I això ho pot fer qualsevol persona sense necessitat d’haver-se format, específicament, en “autòmats programables”.
Aquestes persones ja tenen un nom: desenvolupadors ciutadans. Persones que, sense coneixements d’informàtica o enginyeria, són capaces de desenvolupar noves aplicacions tecnològiques.
