En aquest marc, una manifestació o concentració a Barcelona en defensa de la Democràcia i dels càrrecs electes es pot considerar demagògica o redundant. Ho accepto, vull dir que accepto que algú segueixi aquesta “línia d’investigació”. Un servidor, tanmateix, defenso que anar a Barcelona un matí de diumenge, en resposta a la crida de l’ANC, ÒC i AMI, a manifestar-te no és fer el paperina sinó un acte de compromís; un acte més de la sèrie que va començar el 10 de juliol de 2010 a cop de Tribunal Constitucional i també, no ho oblidem, amb la màquina ben greixada per les Consultes populars com la d’Igualada del 25 d’abril de 2009 (com passa el temps!, i que lent va alhora!).
Sovint l’acusació de demagògia, en aquest cas des dels partits de la dreta, serveix per a tapar vergonyes indefensables que avergonyeixen els demòcrates; aquí em refereixo a l’acusació de demagògia contra els qui treballen per la Memòria històrica, la reparació de les víctimes, el reconeixement del represaliats de la Guerra Civil d’Espanya i de la dictadura del general Francisco Franco Bahamonde, amb l’anul·lació dels judicis sumaríssims (el de Companys, mai no l’han anul·lat!). Ells, en aquest cas “l’aparell de l’Estat”, allarguen la ignomínia del silenci vergonyant. Qui és, doncs, qui fa demagògia? Aquest dies -escric en dimarts- estem immersos en una gran campanya que no puc deixar d’entendre en clau demagògica. Em refereixo a l’episodi nacional del nomenament de l’ínclit Enric Millo com a delegat del govern d’Espanya a Catalunya. Potser ell vol pintar-ho de dialogant -ell, l’immarcescible Enric Millo- quan es refereix al govern d’Espanya a Catalunya; l’home, tot cofoi ens vol donar la lliçó que aquí sempre hi ha estat present el govern de l’Estat (gràcies!) i que ell serà la continuació de la seva predecessora -que també deu ser immarcescible, si més no pel semblant facial-, la tal i de Luna. El seu diàleg arribarà on calgui… bé, mentre tingui en compte els límits legals establerts. Vet ací l’amplitud del diàleg anunciat i la diferència amb la de Llanos.
Un altre ítem del panorama, per dir-ho finament, és el de la campanya continuada i augmentada dels unionistes disfressats de catalanistes, entenent per catalanisme la condició singular que tenim els catalans davant el món, això sí, amb la limitació de ser subjecte polític (vade retro!), una condició que, fins i tot, el defenestrat Pedro Sànchez ens ha reconegut post mortem; en aquesta direcció m’ha cridat l’atenció els moviments de la gent de l’ex-Unió Democràtica buscant punts d’acord amb socialistes: la fotografia de Miquel Iceta amb Ramon Espadaler i Duran i Lleida, de fa pocs dies en l’acte de presentació de Portes Obertes del Catalanisme, era allò que diuen tota una declaració de principis.
Per cert, els qui vam anar a Barcelona el diumenge 13 de novembre som conscients que haurem de “practicar més demagògia” per defensar els nostres càrrecs electes dels atacs de la “Judicatura” espanyola que poden afectar més de quatre-cents ajuntaments imputats per causes diverses… entre els quals els càrrecs de l’Ajuntament d’Igualada.
Francesc Ricart
