Aquesta paraula, d’origen anglosaxó, defineix un sistema de finançament col·lectiu, de caràcter cooperatiu que pretén ajudar a qui s’anima a crear projectes (professionals o no). Així es poden reunir recursos dispersos i que es converteix en una eina eficaç per reduir l’atur. Es formen plataformes que aglutinen diverses persones que volen recolzar les iniciatives que esdevenen co-finançadors. I accepten compensacions – que poden no ser dineràries – des de reconeixements, compra de productes a treure al mercat (a preus més alts o més baixos) o també a reservar-se llocs de treball en casos en que això sigui possible. Les plataformes fan publicitat on indiquen la quantitat de diners que es necessiten per posar en marxa cada projecte. Expliquen el pla de negoci i també les contrapartides que s’ofereixen a qui aportin l’efectiu. La plataforma Verkami diu ser un punt de trobada entre gent amb idees, projectes interessants i usuaris amb ganes d’ajudar a tirar-los endavant. I s’ha especialitzat majoritàriament en l’àmbit cultural. Així diuen que “La cultura és el nostre principal objectiu, per això posem a l’abast dels creadors les millors eines per a que cada projecte sigui un èxit”. Es determina un període de temps per posar en contacte els que demanen recursos i els que els hi poden posar. Actua com a “caixa” que s’allibera quan s’arriba al 100% dels recursos que es demanaven i es transfereix als emprenedors perquè puguin implementar les seves idees. I és aleshores quan es paguen les recompenses. Fins no exhaurir el termini, o haver assolit les quantitats demanades, no es fan les transferències. Quan el promotor ha optat pel “tot o res” es retornen als inversors, si no s’arriben a obtenir els diners sol·licitats. Però si la formula és “tot compte” aleshores s’han d’espavilar a tirar endavant el projecte amb els recursos recollits. A més dels diners recaptats es veu la reacció dels co-finançadors. Si els diners arriben amb facilitat, pot ser un senyal de l’acceptació del producte o del servei. I si no es reben els diners, potser és que cal no desanimar-se però que s’ha de millorar. És evident que el crowfunding ajuda a endegar projectes i en conseqüència a crear llocs de treball. El govern ha anunciat ara una nova norma que regularà el finançament col·lectiu a Espanya que no posarà límits d’inversió als professionals. Així es podran destinar tots els diners que considerin oportú per a un projecte. L’avantprojecte de llei establia límits per als que volguessin invertir a través de plataformes d’internet de 3.000 euros per projecte i 6.000 euros per plataforma, durant un termini de 12 mesos. Però en el tràmit de consulta pública, veient la legislació d’altres països, el Govern ha decidit que mantindrà aquests límits només per als inversors no professionals. Diu que és una forma de donar garanties i evitar possibles abusos. És a dir per ajudar a que aquestes plataformes no s’utilitzin per fer estafes a persones de bona fe. Però per als inversors professionals -en principi aquells amb una renda disponible de més de 100.000 euros- no tindran aquests límits. Així es satisfan les demandes de les principals plataformes existents. Des de l’aprovació el 28 de febrer de l’avantprojecte de la llei de foment del finançament empresarial, les plataformes que més s’havien significat havien estat Lendico, Zank, Arboribus, Comunitae i LoanBook, però en general totes les que treballen aquest segment professional havien demanat que s’augmentessin aquests límits. Ara es proclama el desenvolupament d’instruments de finançament alternatius. D’aquesta forma es rebaixen les tensions amb la banca tradicional, les empreses de capital risc, el capital llavor i totes les de tipologia semblant. Malgrat això l’entorn continua depressiu. Aquesta “solució” d’institucions d’inversió col·lectiva està bé, però no ho resoldrà gran cosa. És una millora i un pas endavant per afavorir la inversió en pimes i sobre tot a emprenedors. Es millorarà el funcionament de les societats de garantia recíproca si s’incentiva el capital. Però desgraciadament el problema no és només com finançar els projectes. Cal que n’hi hagin. I les administracions ni poden, ni saben substituir la iniciativa privada, per fer-ne. Però aquesta ja fa temps que tampoc troba el camí i no veu al·licients per arriscar-se. Pere Prat