Després de veure’ns obligats a admetre que el coronavirus no era un problema de salut esdevingut només a la Xina; quan es va instal·lar a Itàlia, amb certa curiositat començàvem a atendre les informacions que ens venien més de prop. Mai ningú hagués imaginat, però, que per a la ciutat d’Igualada, un cop proclamat l’estat de pandèmia, el coronavirus es convertís en una seriosa amenaça. I va ser a partir de l’11 de març, la data en què per a les activitats públiques i privades, considerades prescindibles, es decretava l’estat de suspensió per ordre governativa. Així, no uns dies sinó unes setmanes es convertirien en els més severs d’un estat de confinament per a tota la població de la Conca d’Òdena. En aquest context, amb una Conca d’Òdena enfrontada a combatre el dia a dia d’una inesperada pandèmia, el fotògraf Carles Ramos es va decidir a dur a terme una tasca estricta de reporter per a capturar i donar fe de l’anòmala situació del moment, una documentació gràfica que tenia per objecte recopilar la memòria d’aquells dies; un llegat -si es vol- capaç d’emmagatzemar diferents seqüències d’un temps detingut i viscut per centenars de persones, en el si dels episodis més ardus del confinament.
Avui, cedida a l’Arxiu Comarcal (el passat mes de juny), l’exposició virtual “Conca confinada”, d’accés en línia, és un recull d’unes magnífiques fotografies, de Carles Ramos, d’un expressiu blanc i negre que, acompanyades d’un nodrit relat testimonial de sensacions i emocions viscudes, d’alguns protagonistes anònims i altres no tant, s’han convertit -com si d’un eix cronològic es tractés- en un evocador i explícit reportatge de memòria històrica sobre les interminables setmanes de confinament.
Tanmateix, una mirada atenta a cadascuna de les fotografies, permet observar -més enllà d’una acurada fotografia- que si bé destaca el gruix d’imatges protagonitzades per bona part del sector sanitari, en cap cas no es pot passar per alt la grandiosa aportació de les pràctiques rutinàries de la ciutadania que, a manera d’un diari d’aquest confinament, ha participat voluntàriament d’un projecte impulsat (el passat mes de març) per a contribuir en la confecció d’una espècie d’acta notarial -escrits, imatges i reportatges- sobre el controvertit escenari d’aquelles setmanes. És a dir, amb les seves fotografies, Carles Ramos, ens ha mostrat l’estat de les coses i la dimensió dels sentiments inquietants que ha provocat la Covid-19 a la Conca d’Òdena; des d’una completa seqüenciació dels temps que comporta el fet que totes aquestes fotografies deixin empremta no solament pel seu valor artístic sinó per la percepció intimista i pregona dels seus protagonistes que, de fet, representen a una població que ha vist profundament marcada la seva manera de viure i d’imaginar, si cap, el futur.
Al marge, doncs, de la pròpia revelació de cada imatge -que de fet parlen per si soles- entenc que val la pena aturar-nos i subratllar la importància no menor de cadascun dels relats personals transferits; un intimisme en primera persona, on cadascú manifesta fins a quin punt des del moment de la confirmació oficial del confinament el seu dia a dia es va veient envaït per progressiu estat d’inquietud i d’angoixa. Aviat, però, es dedueix la importància que van guanyant les xarxes socials, factor determinant de la necessitat de comunicació i d’informació; una connectivitat que permet a la gent relaxar els ànims i guanyar un bri d’esperança. La connexió per WhatsApp i les videoconferències entre amistats i familiars han propiciat viure i enriquir-se en l’experiència dels actes compartits, i també els solidaris.
Alguns relats apunten que el dia a dia d’aquest confinament, abans de convertir-se en un fet tremendament avorrit, ha exigit trobar els mecanismes per afrontar noves maneres de treballar des de casa amb els ordinadors, ja sigui amb el teletreball dels adults o la feina en línia de la població estudiantil; una manera de fer front a aquesta crisi i poder superar la desemparament davant determinades exigències laborals. I, un dels moments crucials del dia ha estat la convocatòria d’aplaudiment de les 8 del vespre des de balcons i finestres; és com si des del veïnat es confirmés un acte solidari de gratitud.
No obstant això, els relats més colpidors són aquells en què, si bé ningú no estava preparat per a aquesta crisi de salut, ningú no estava menys preparat per a la mort d’éssers estimats esdevinguda d’una manera tan inhumana. Morir en solitud, lluny dels teus i sense abraçades ni petons és un fet totalment desolador.
En altres casos, hi ha qui s’atabala per aquell desgavell en què arriba un moment que els dies no tenen ni horari ni calendari; i treure el cap a l’exterior és observar una ciutat quasi fantasma, en la qual t’ensordeixen les sirenes de les ambulàncies. L’única alternativa és fer suportable aquesta monòtona quotidianitat salvaguardant un bon estat físic i deixar de banda tota torbació.
Per descomptat, no gaudir de les vacances de Pasqua i no poder celebrar determinats festejos ha contribuït a reconèixer fins a quin punt es veia trencada i truncada la nostra vida. Amb tot, les famílies comuniquen que han intentat mantenir els ritmes més habituals d’abans i, a part dels afers de la llar, l’important ha estat atendre els fills en les seves tasques escolars i jugar amb ells, evitant que situacions d’estrès per no sortir de casa.
El 18 de maig, la gent ja surt al carrer, s’ha acabat el confinament (…)
