Després de la setmana dels no-Pressupostos, la del sotrac provocat per la CUP, amb el previsible i lògic augment de la desconfiança de la ciutadania, gairebé tothom hem restat amatents a senyals i propostes que ens reanimin i rearmin el Procés. Val a dir que l’anunci de la qüestió de confiança del president Puigdemont ja va ser un cop d’efecte en aquesta direcció i una jugada aplaudida i reconeguda per la majoria d’independentistes. Des de l’ANC, així mateix, estàvem expectants amb la sessió del Secretariat Nacional de dissabte per conèixer la reacció davant la situació creada, oi més quan des de fa temps que se’ls retrau passivitat i poca presència “al carrer”. Al respecte un servidor ha manifestat més d’un cop que no es pot mesurar o qualificar l’ANC només pel soroll a la via pública o pel soroll mediàtic cada 24 hores. No es poden muntar actes èpics com si cada dia fos Onzedesetembre. En aquest sentit, té sentit la campanya d’Òmnium amb allò dels “dies no històrics” per demanar al personal una actitud de militància diària. Com deia, l’ANC, conscient de la dificultat del moment, ha tornat a incloure en el full de ruta una altra celebració de l’11 de Setembre i es planteja d’incorporar-hi el Referèndum Unilateral d’Independència (RUI); això sí, després de consultar els associats. Un RUI que, acordat o no acordat amb l’Estat (recordem que hi ha eleccions espanyoles), hauria de suposar si es guanyés la desconnexió d’Espanya.
Encaboriats del desplegament de la setmana “horrible” vam acudir diumenge a escoltar Lluís Llach, buscant una clariana, a Argençola -accepteu-me el joc de paraules fàcils per als anoiencs. Un diumenge a les 7 de la tarda a Argençola: us donem les gràcies a la gent d’Argençola, amb l’alcalde Toni Lloret que ho vau fer possible, i al parlamentari, aquest home emblema que es diu Lluís Llach que, ens va explicar, va deixar aparcades les feines d’escriure i les que el tenien ocupat al Senegal per a anar a les llistes de Junts pel Sí i embrancar-se en una feina que havia d’il·lusionar tot el país.
Manta vegades, al llarg de dues hores, es va adreçar als presents com els autèntics protagonistes del procés endegat que vivim al Principat i que cal que el continuem exercint, el paper de protagonistes. I aquesta és la clau en els temps que vénen: cal que la famosa ‘societat civil’ torni a agafar embranzida i recuperi múscul per continuar marcant el camí. Nosaltres som el nostre enemic més gran, vet ací una veritat que és a punt -o ja hi és- d’entrar al recull de les frase fetes de l’ inventari català. Una frase que va planar en tot moment durant l’exposició del parlamentari de Junts pel Sí aquest diumenge a s’horabaixa a Argençola, el nostre micromunicipi més eixerit que acabava de celebrar la 6a edició del Mercat de les espècies.
A aquestes alçades, comprenc que acabo d’escriure una obvietat, amb això d’agafar protagonisme… Ho accepto, però no em negareu com és d’important, a tenor de l’episodi nacional d’aquesta setmana passada, que cal pressionar perquè s’actuï des de paràmetres d’unitat i desaparegui la desconfiança entre els independentistes -sí, és clar, em refereixo als partits- i que cadascú -sí, els partits- aporti tot el que pugui i exigeixi també tot el que entengui que ha d’exigir d’acord amb el seu “pes”; i aquí escric pensant en la CUP i el paper determinant que ha fet avortar els pressupostos i encallar en bona mesura el procés en una actuació que, si més no, ha pecat de falta d’humilitat, com em sembla que els retreia Lluc Salelles, un seu regidor a l’ajuntament de Girona.
La idea o els missatges que ens volgué transmetre l’excantant van ser pocs però clars: la importància cabdal de la societat en el procés i la que ha de tenir en aquests mesos que vénen que seran els de debò, que al Parlament i el Govern s’està fent feina, que a Europa no s’amaga sinó que s’hi està incidint de manera notable; i també s’esplaià de la decepció de la CUP, que la va arribar a patir fins i tot somàticament. Finalment va arribar a renyar l’auditori perquè no fem concessions als mitjans que ens són adversos i bel·ligerants, fent esment especial a El Periódico i La Vanguardia; d’aquest mitjà ens explicà una actuació de dissabte a Roma per part d’un periodista de can Godó que li va retreure, diguem-ne, la seva fidelitat al procés.
Davant els temps decisius que vénen, atribuïm-nos la crida de Llach: tornem a recuperar la iniciativa des de la societat, donem suport i alhora exigim als partits independentistes -al govern i el Parlament- acció unitària i decidim de tirar endavant propostes capaces de donar el tomb definitiu cap a la independència, com ara el RUI, una fórmula que, si es tira endavant, caldrà afinar i sobretot caldrà assegurar una resposta participativa que superi la convocatòria del 9N, és a dir, que vagin a votar, per exemple, els qui ara defensen el dret a decidir i segueixen els qui prometen un referèndum per a Catalunya.
I les espanyoles? Ah!, les eleccions espanyoles, doncs vagin a votar en clau catalana: votin les opcions independentistes.
Francesc Ricart
